Maria Aurèlia Capmany vista per altres persones

Fragments extrets d'Un lloc entre els vius : homenatge a Maria Aurèlia Capmany. Barcelona: Partit dels Socialistes de Catalunya, 1992.

"De la Maria Aurèlia els ulls era el que més m'impressionava, tan forts i segurs, gairebé impertorbables, però foren precisament aquells ulls els que m'indicaren la capacitat de tendresa que amagava, m'ho mostraven en aquell canvi brevíssim d'intensa comprensió quan li parlava de la dificultat de sentir-me del tot retornada". (Montserrat Abelló)

"I, en fi, ahora un cúmul perquè no hi ha un model únic de catalanitat. La catalanitat no és una ortodòxia. Ni tampoc, és clar una heterodòxia. Perquè no pertany a l'ordre de les opinions (...). No, la catalanitat no és una opinió. És una --la de la Maria Aurèlia Capmany, la de tants altres, la meva també-- raó de ser". (Joan Argenté)

"I una altra virtut de la Maria Aurèlia: mai no donava la impressió que el treball fos, per a ella, una maledicció bíblica. Estic segur que no hi havia esforç ni fingiment en el seu quefer: s'hi lliurava amb tota l'ànima i jo crec que no hi havia cap feina acceptada per ella que no li semblés de summa importància". (Pere Calders)

"La Maria Aurèlia, quan érem petites, no va ser mai una d'aquelles tietes que et vénen a veure quan estàs empiocada. Però les seves visites eren sempre un esdeveniment fascinant per a nosaltres, perquè la seva presència carismàtica ens transmetia sensacions d'un món desconegut i diferent.

L'adolescència va donar-nos més ocasions d'apreciar la seva riquesa intel·lectual i humana, aprofitant la proximitat que ens oferia la nostra condició de nebodes. Però va ser sobretot als darrers anys de la seva vida quan vàrem poder gaudir d'una relació més propera, familiar i entranyable. I aquest és el millor record que ens queda d'ella". (M. Mercè i Anna Capmany Gibert)

"Les seves intervencions als plens eren una ocasió esperada, sempre introduïa algun tombant inesperat en l'argumentació, algun matís imprevist, i sobretot tenia el do de la paraula dita, de la "llengua viva", els mots li dringaven com a ningú. Parlava de "la batalla de Barcelona" com un combat en què se sintetitzaven tots els seus combats anteriors: plantava cara a la societat mitjana-alta i refusava "amb tota l'ànima" la possibilitat que li guanyés la partida". (Jordi Font)

"Era una dona finestrera, amb una ment oberta a la llum, al coneixement, a la veritat. Era l'antítesi d'una ment dogmàtica, reclosa sobre si mateixa, sobre quatre idees immutables. Em sembla que no ens equivocaríem si dèiem que la Maria Aurèlia era pregonament socràtica." (Jordi Llimona)

"La Maria Aurèlia ha estat, doncs, un luxe per a molts de nosaltres: un luxs gratuït, un ajut no demanat, impensable, caigut del cel o, més ben dit, nascut de la terra --diria-- de l'asfalt de la ciutat, de les pedres de la ciutat convencional". (Pasqual Maragall)

"Sento encara molt vives aquestes olors i tantes d'altres, que emmarquen la teva figura decidida obrint-nos pas cap a la descoberta del teatre, a mi i als meus companys d'aquella meravellosa aventura que va ser l'Escola Adrià Gual". (Josep Montanyès)

"De la Maria Aurèlia ens agradava tot això i més coses encara: tota la intel·ligència del món en els seus ulls foscos, la més llaminera de les curiositats per les coses de la vida i de la cultura, un sentit de l'humor concebut gairebé com un deure cívic, una capacitat d'indignació (de fúria) sempre a flor de pell...". (Raimon Obiols)

"La Maria Aurèlia era una dona forta. La Maria Aurèlia era una dona tendra. La dona forta i tendra es va morir d'amor. Pel que jo la coneixia, estic segura que si ella no hagués perdut en Jaume, nosaltres no l'hauríem perdut a ella". (Maria-Antònia Oliver)

"En aquestes notes breus, i certament nostàlgiques, diria que l'Aurèlia ha estat per a mi, amb el pas del temps, una dona amb qui no sempre he estat d'acord, segurament perquè biològicament era de l'edat de la meva mare i, ja se sap, les filles... Una escriptora que el gran escultor ja prendrà cura de situar. I ha estat també una ciutat, aquesta Barcelona adoptiva meva de la qual ella era filla i que li ha permès, en aquests darrers anys, retornar al punt exacte on va néixer, la Ciutat Vella (deia que a partir de la Plaça de Catalunya, ja tot és extramurs). I un país, Catalunya. ¿Hauria esta de la mateixa manera, per a la gent de la meva generació, si ella i d'altres no ens haguessin ensenyat que calia --i, potser, no es podia-- ser una autora, però una autora catalana? Certament, la Maria Aurèlia és una dona, que ha fet obrir els ulls a multitud de dones. Una escriptora, i catalana. Una ciutat, Barcelona, de la qual tan sols s'allunyava pel deler de tornar-hi. I un país, Catalunya, que ha anat sempre amb ella". (Marta Pessarrodona)

"Arribat el moment de la transició democràtica, no només no refusa, sinó que busca i accepte el compromís polític partidari. Com amb tot el que ella feia, posa en l'activitat política la seva gran capacitat d'entusiasme i de comunicació". (Joan Reventós)

"L'Aurèlia era una gran seductora: era sorprenent que caigués simpàtica una dona que no tenia pèls a la llengua i amb una capacitat d'impertinència fora del corrent.

Per això, les seves tendreses, que eren moltes, sorprenien i eren cobejades. És un goig que no s'oblida, haver conegut i 'estrenant escènicament' una dona que fou, alhora, la 'Rosó' de la cançó i la Rosa Luxemburg". (Frederic Roda)

"Li agradava una mica sentir-se la matriarca d'una generació de gent molt més jove --la majoria podíem haver estat, per l'edat, fills seus-- als quals podia traspassar coneixements, sensibilitats i, principalment, el relleu d'unes actituds i d'un compromís insubordinable". (Manuel Royes)

"(...) la Maria Aurèlia vivia a la Rambla de les Flors, al cor de la Barcelona que sempre va estimar tant. Vés a saber els solcs que això no li va anar marcant a l'ànima, quins ecos i quines olors no en va servar tota la vida". (Carme Serrallonga)

"L'Aurèlia era una persona intel·ligent, curiosa, culta, conservadora amena i infatigable, enèrgica, espontània, decidida, múrria, amiga dels seus amics i infinitament capacitada per a aglutinar projectes i persones al seu voltant. No suportava l'administració ni la burocràcia, no creia en els expedients ni en els tràmits, creia en les persones i ens els serveis que calia oferir-los". (Eulàlia Vintró)

"¡Com m'hauria agradat ser capaç de transmetre als meus alumnes aquesta il·lusió pel coneixement i aquesta curiositat pel saber! La Maria Aurèlia ha estat per a mi un model de mestra i educadora". (Carmina Virgili)