Maria Aurèlia Capmany. "Carta oberta a la noia d'avui o la fal·làcia d'un mite", al recull La dona (1975)

Les dones que tenien entre vint i vint-i-cinc anys a les acaballes dels anys trenta, mentre declinava per les terres d'Espanya la Guerra Civil i per les cancelleries d'Europa es desenvolupava l'estira-i-afluixa que desembocaria a la Guerra Mundial, van abandonar les seves reivindicacions, van deixar córrer la lluita pels seus drets, i es van aplicar a refer de nou tots aquells trets, tots aquells signes externs, totes aquelles renúncies voluntàries que determinarien allò que se'n diria la feminitat.
(…)
Ens adonavem que el retorn a les velles virtuts abandonades posaven de manifest la fragilitat de les llibertats aconseguides. No era sols el fet que es restablissin les lleis discriminatòries que havien estat abolides, era que l'esperit conservador ancestral amagat sota la lleu influència d'un període progressista apareixia de nou enrobustit. Aquell esprit agressiu que impregna l'ètica popular dels adagis sortia a flot:
(…)
La dona a casa, aquest és l'esperit de la feminitat. La dona té virtuts que res no tenen a veure amb les dels homes i assoleix felicitats ben genuïnes per a ella sola, la que no s'acontenta és perquè no vol.
L'esperit del temps pesa sobre tantes accions que les dones capitulen, les dones que entren a la vida adulta per allà els anys quaranta realitzaran la seva capitulació en l'educació de les seves filles i la nova generació serà la més sotmesa, la més reaccionària, la més orgullosa de les seves renúncies. No ens hem d'estranyar que aquesta generació hagi de descobrir al cap de vint anys que l'han enredat.
(…)
Per això m'ha semblat sempre urgent explicar i tornar a explicar aquesta història, documentar la noia d'avui, fer-li veure amb escrits que no menten que la seva condició d'avui és el fruit d'un mite, d'un mite sorgit d’una reacció política a la qual ella ha servit amb la seva submissió.