Maria Aurèlia Capmany, model per a moltes dones de la generació del feminisme



Selecció de textos a càrrec de Mireia Bofill i Abelló.

Recordo el teu caminar segur i majestuós, impressionant. Les mitges plenes de tomàquets com a mi m'hauria agradat portar els mitjons. L'abric negre, folgat, sempre al teu servei i no tu al seu, no semblava empresonar-te el gest.

Recordo que em vas ser posada com a exemple del que no s'ha de ser. Contraexemple de la meva infància. Sense saber-ho has estat prehistòria de més d'una revolta. Quan ens han fet falta tots els models del món per a cada cosa de la vida, la teva imatge, la teva mirada sòlida, sense por, en un món que la prohibia, el teu caminar segur i impressionant, ens va començar a ensenyar el camí que podíem, que havíem de gosar trepitjar i ens va fer sospitar que, potser, no calia renunciar a res.
Eulàlia Lledó (Calendari Donanatge a Maria Aurèlia Capmany, 1992)

Ella, la Maria Aurèlia, em va ensenyar l'alegria de viure. Com? No ho sé… Em vaig trobar tot d'una amb un model de dona diferent. A casa, hi havia la mare i l'àvia que xiuxiuejaven el plaer del món de les coses. Però no el podien fer públic. Pagaven el preu de la derrota. La postguerra havia gelat els cors. Només a dins, a les cases, les dones reien. Però ella, la Maria Aurèlia, ho feia a fora. Amb els seus collarets d'ivori, amb els seus puros, en aquell pis tan esquifit de la rambla de Catalunya, voltada com una dea hindú de galifardeus assedegats de viure, d'aprendre, de saber; de riure d'una altra manera.
Montserrat Roig (escrit després de la mort de Maria Aurèlia Capmany, citat a Calendari Donanatge a Maria Aurèlia Capmany, 1992)

Tot i la importància del seu treball de reflexió i investigació històrica, i del suport actiu que va donar a moltes iniciatives de dones i en favor de la dona, per a mi l'aportació més important de la Maria Aurèlia va ser de caire més personal, a través del que ella materixa era com a persona i de la imatge de dona que, volgudament o no, oferia… Aquella dona capaç de viure sola, de dir les veritats, de saber el que volia i el que no volia, oferia certament, una imatge poderosa que donava forces a les que començaven a orientar la seva vida i a les dones més grans que desitjaven canviar-la. Per això, més enllà del seu treball intel·lectual, sempre la recordarem sobretot per la seva presència, la presència d'aquella noia que, en acabar la guerra -–quan, com ella deia, se li va desvetllar de cop l'enveja de penis amb el triomf del franquisme--, ja "sabia que l'usdefruit de tots els dons de la naturalesa i de la memòria no me'ls podia arrebassar ningú i que jo tindria en el vast univers que s'obria davant meu, el lloc que desitjaria i que em mereixeria".
Mireia Bofill ("Maria Aurèlia Capmany i el moviment feminista a Catalunya", a Feliçment sóc una dona. Homenatge a Maria Aurèlia Capmany, Ajuntament de Barcelona, 1994)