I vostè, senyora de sa casa, encara que no ho sembli és el meu semblant. Vistes de lluny, gairebé som iguals. Ningú no diria que pertanyem a una raça diferent. Portem els mateixos vestits, fem l'amor de la mateixa manera, tenim un timbre de veu quasi idèntic i, en definitiva, la combinació de cromosomes és la mateixa. Cal un observador subtil, un antropòleg expert, per descobrir que som dues criatures completament diferents.

Ja sé que a vostè no le descobreixo res. ¿Com li hauria de descobrir res, si vostè ja ho sap tot? ... Des d'ara ja sap que jo l'envejo, i no s'equivoca.

(...)

L'envegem pel que vostè sap i pel que no sap, senyora; perquè vostè és la garantia de l'ordre injust, còmode per als uns, cruel per als altres. Vostè garantitza l'ordre i l'ordre la garantitza a vostè. I mentre res no canviï, el meu cor seguirà envejant-la, tan satisfeta, al bell mig d'aquest món absurd. El meu cor seguirà envejant-la, el meu pobre cor inquiet, canviant, impacient, solitari.