Tu no ho saps encara, i quan ho descobreixis, tots aquests terrors hauran modelat ja la persona que tu ets, però aquest flux menstrual t'arriba impregnat de màgia. El cos humà té una colla de servituds fisiològiques, molt més constants i molestes, però que no formen part d'un cicle de poders secrets. En canvi, aquesta petita servitud mensual a la naturalesa porta la marca d'un doble llast: en primer lloc ser privatiu de les dones, en segon lloc ser l'expressió d'un poder.

(...)

No et facis masses il·lusions, noieta. Encara avui t'observaràs a tu mateixa amb ulls masculins i et demanaràs què és això tan estrany, tan vergonyós, tan perillós, que et passa. Continuaràs pensant que la teva condició de dona és una rara excepció que fa la naturalesa. Gràcies a aquesta excepció t'han col·locat entre la vergonya i l'horror, i sobretot en el dolor...

Un bon dia descobriràs, així ho espero, que tota aquesta mitologia són històries de la vora del foc, d'aquells temps encara, del temps en què l'home, el mascle, no veia prou clar quin repartiment de papers calia fer en el món.

Ara per ara, mentre modifica els principis de la ciència, sense temps per refer l'ordre moral, no et tocarà altre remei que suportar les restes de màgia. Què dic, suportar!; potser t'hi deixaràs atrapar i tot...

Malgrat tot, si et decidies a pensar-hi una mica, podries riure-te'n una mica. La rialla és una defensa justa, creu-me.