Els amics d'abans la compadien, però vostè sabia molt bé el que es feia. Sabia que si vostè seguia la seva pròpia carrera no arribaria mai a dalt de tot. Sempre hi hauria algú que li passaria al davant, mai no deixaria de ser una dona fora de sèrie i que hauria merescut un millor destí. Ja se sentia cansada i avorrida per endavant de la seva lluita particular i solitària, havia comprès ràpidament que per a escalar els cims cal portar un home, com un escut que et precedeixi. El cim l'escales tu, però ell fa bona figura a l'esglaó del davant.

(...)

Tot això eren els bons temps, fins arribar al cim, on vostè es troba ara. I després... El després es produirà quan vostè s'adoni de la buidor immensa que vostè mateixa ha produït dintre seu, per construir amb matèria pròpia aquest home públic que l'acompanya, tot vestit de negre, en les grans recepcions... ¿Qui és vostè, estimada senyora Soler? ¿Qui és vostè, quan s'ha despullat de la seva indumentària elegant...? Mentre sent els roncs del doctor --una eminència-- es descobreix com una campana buida que reflecteix només el so, que repeteix l'eco de la vida d'un altre. I en aquell moment pensa que ha carretejat una pedra feixuga fins al cim d'una muntanya, i la pedra ha rodolat fins als seus peus, a punt d'esclafar-la.