Tu que, com a noia ciutadana --una noia molt d'avui ha de ser per força ciutadana-- no deus saber l'escàndol que mou el grill si aconsegueix ficar-se dins una casa... Fes un esforç i pensa així: en una casa qualsevol, una casa ben organitzada, amb un pare d'autoritat i una mare obedient i un germà bo que imita en tot la conducta del pare..., i una germaneta tota dolçor que es prepara a casar-se amb un home bo, que també ha imitat el seu pare... en aquesta casa qualsevol es dispara el ric-ric insuportable de la petita:

(...)

-Jo vull diners. Vull diners meus, vull guanyar diners per tenir diners meus! ... No vull ser comprensiva, ni somrient, ni màniga ampla. Jo vull diners meus, diners que no m'hagi regalat ningú, que me'ls hagi guanyat jo.

(...)

Vosaltres no us podeu imaginar el corcó de les dones, reclamant, amb tossuderia, el dret de viure pel seu compte. El ric-ric dels grills no és res comparat amb allò.

Un concert de grills impertinents s'havia estès pel món. Saltironant, insistint, reclamant, les donetes van anar introduint-se per totes les escletxes que els oferien al món del treball. No van entrar per la porta gran a toc de trompeta; però és que tampoc no els havien obert les portes grans, ni els era permès d'entrar a l'exèrcit a fer exercicis de tocar trompeta.