D'una assassina a una dona de bé (1)

(...)

Durant molt anys de la meva vida, ell va actuar sense que jo ni m'adonés que existia. Ell i jo érem una sola cosa. (...) El dia de la meva boda estava tan identificat amb mi, que, a mi, ja ni se'm veia. (...) i Ell, el meu marit, va dir-me: "Ets el meu àngel, l'àngel de la llar".

A poc a poc vaig anar descobrint que jo no era jo. Jo era jo i ell. Érem dos i molt sovint no estàvem d'acord...

(...)

Molt sovint, cada vegada més sovint, escoltava els renys suaus del meu àngel de la llar, que em recordava que no m'havia d'enfadar per un descuit, que no havia de dir les veritats desagradables, que no havia de parlar del meu avorriment, que no era bonic explicar que la vida al costat de les criatures et converteix a poc a poc en una dèbil mental.

(...)

Un bon dia em vaig mirar al mirall i vaig descobrir amb terror que jo ja no existia. En lloc de la meva cara decidida i aspra, que encara podia veure a les fotografies d'abans de casada, el mirall em tonava una cara tendra, mig adolorida mig extasiada.

Llavors vaig comprendre que allò era la meva mort, la meva desaparició definitiva.

(...)

I una tarda, una de les tardes més avorrides de la meva vida ... vaig veure l'àngel estintolat a la paret, entre la televisió i el cove de la roba neta. Vaig fer un salt elàstic i vaig engrapar-li just el coll. Vaig prémer fort... Hi va haver una lleugera escampadissa de plomes, res més. Quan el meu marit es va despertar em va dir:
-Ja t'ho deia jo, que s'havien de recosir aquests coixins.
-I tant --vaig contestar--. Els homes de la casa haureu d'apuntar-vos a un curs de recosir coixins, estimat.