Apunts biogràfics (1918 - 1991)
La proclamació de la República i la instauració de la Generalitat de Catalunya són per a la família Capmany Farnés la realització d'un vell ideal. Per a Maria Aurèlia, que té 12 anys, és també el despertar a la consciència política. L'entrada a l'Institut-Escola de la Generalitat és per a ella una revelació, l'accés a un món ple de possibilitats meravelloses a l'abast, així com la descoberta d'ella mateixa, de les seves capacitats fins ara insospitades. Suposa també la visió propera d'un país ideal que la seva generació està cridada a forjar. El pas a la universitat, però, vindrà ja marcat pel signe de la guerra, que, amb la derrota de la República, acabarà per endur-s'ho tot avall.
L'any 1939, amb la victòria franquista, es posa en marxa una violenta i sistemàtica repressió política, cultural i lingüística. El reaccionarisme més primitiu impera en tots els terrenys. En el cas de Maria Aurèlia, l'ensorrament general d'horitzons ve acompanyat del declivi de l'economia familiar cap una absoluta pobresa. A la universitat, d'altra banda, malgrat la mascarada franquista i malgrat la invalidació dels estudis cursats, Maria Aurèlia hi troba el recer del coneixement, sobretot de la mà excepcional de Xabier Zubiri. Ja professora universitària, acabarà per renunciar i per dedicar-se a l'ensenyament mitjà --on tractarà de reproduir el seu Institut-Escola-- i a la literatura.
Maria Aurèlia és professora ajudant de càtedra del doctor Font i Puig, del departament de Filosofia, des del curs 1942-43. L'any 1945, però, arriba a la convicció que ha d'abandonar el clos universitari per accedir a l'ensenyament mitjà i recuperar el pàlpit del carrer. En el fons, es tracta també d'una opció per la literatura. Durant molts anys, exercirà de professora de l'Institut Isaac Albéniz de Badalona i de l'Escola Isabel de Villena, així com de directora del mòdul de noies del primer. En el marc d'aquesta dedicació bàsica, emprèn la seva tasca literària.
A més de l'opció de Maria Aurèlia per la pedagogia i la literatura, una segona tria determina la seva trajectòria: després d'algunes provatures, renuncia al model de dona i de vida que l'època imposa i opta, en canvi, per una vida autònoma, en contra del vigent estereotip de la feminitat. Simultàniament, s'implica en la primera resistència cultural. I obté el mestratge i la duradora amistat de Salvador Espriu. La seva obra ha de fer front als greus entrebancs derivats de la política de liquidació del català, motiu pel qual serà coneguda amb retard i de manera desordenada.
Cita de narradors apareix l'any 1957. Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas i Josep M. Espinàs, cinc escriptors de postguerra, parlen els uns dels altres per suplir el silenci de la crítica establerta. Diuen: "Ens uneixen circumstàncies ben externes i que nosaltres no hem triat:
1. No tenir més de 40 anys ni menys de 30.
2. Haver necessitat com a mitjà d'expressió la prosa.
3. Viure de cara a un mateix mur on es veuen passar les mateixes ombres."
L'estigma oficial i les prohibicions els fan encara molt desconeguts, mentre que una nova generació d'escriptors ja treu el cap. És per distingir-los d'aquests que els anomenen "els grans".
Ricard Salvat i Maria Aurèlia, l'any 1960, funden l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). Salvat hi aporta el seu coneixement dramatúrgic i el model del realisme èpic brechtià, mentre que Maria Aurèlia hi aporta la seva capacitat pedagògica i la seva vasta cultura humanística i literària. Així comença l'aventura teatral de Maria Aurèlia, que ja compta tanmateix amb un bagatge anterior: el teatre de la biblioteca familiar, l'afecció del pare, el teatre a l'Institut-Escola i l'induït per ella a l'Institut de Badalona i a l'Escola Isabel de Villena. A l'EADAG, Maria Aurèlia hi farà absolutament de tot: professora, autora, directora, adaptadora, traductora, actriu... Vist amb perspectiva, l'EADAG té una influència decisiva i refundadora del teatre català.
La vella amistat entre Maria Aurèlia i Salvador Espriu fa que aquest se senti predisposat envers l'EADAG i, superant la seva proverbial reserva, s'hi impliqui directament. Això es tradueix en una vasta col·laboració que té com a fites la posada en escena de Primera història d'Esther i Antígona d'Espriu i sobretot de Ronda de mort a Sinera, obra dramàtica de Salvat sobre textos d'Espriu. Maria Aurèlia hi fa d'actriu, amb papers especialment lluïts com el de Sacundina, portera del Palau d'Assuerus, i el de Rossenda, amistançada de Quim Federal. Espriu allarga expressament el paper d'Euriganea d'Antígona per a Maria Aurèlia.
Amb l'esclat editorial dels seixanta, té lloc també l'establiment d'una ortodòxia literària que resulta perjudicial per a alguns, entre els quals Maria Aurèlia. El 1967, sortosament, trobarà aixopluc a l'editorial Nova Terra, mentre que el Premi Sant Jordi de 1968 per a Un lloc entre els morts li reportarà un vast reconeixement. Lluny de posicions de poder acadèmic, la tertúlia és el medi vital de Maria Aurèlia, des d'on exerceix un vast i generós magisteri, establint-se una sintonia molt fructífera entre ella i la jove "Generació dels Setanta". És també el moment en què inicia la seva vida en comú amb Jaume Vidal Alcover. A mitjans dels setanta, s'incorporarà al procés de creació del Partit dels Socialistes de Catalunya, des del qual viurà la transició democràtica.
El moviment democràtic ha crescut molt, el canvi democràtic s'acosta i es fan imprescindibles alguns reagrupaments polítics. Maria Aurèlia s'incorpora al Grup d'Independents pel Socialisme (GIS) que promou un vell amic, Alexandre Cirici Pellicer, en sintonia amb Convergència Socialista de Catalunya (CSC), per avançar conjuntament cap a la creació d'un ampli partit socialista català. Es compromet activament en aquest procés, en el fons del qual sap que s'estan jugant qüestions decisives: la unitat civil del poble de Catalunya i el retorn de la Generalitat exiliada.
La dona a Catalunya, publicada per Maria Aurèlia el 1966, obté una ressonància extraordinària i esdevé origen i referència del moviment feminista de postguerra, que culminarà amb les Jornades Catalanes de la Dona de 1976. És la composant catalana de la "segona onada" feminista, iniciada després de la Segona Guerra Mundial. Les posicions de Maria Aurèlia dins del moviment es troben sintetitzades en la proposta dels "tres pactes", formulada posteriorment:
1. Un pacte de la dona amb ella mateixa, mitjançant l'autoestima i l'assoliment de la pròpia independència.
2. Un pacte entre les dones, mitjançant la solidaritat de gènere.
3. Un pacte amb els homes, evitant la seva exclusió i participant en els partits polítics.
Les Nacions Unides havien proclamat el 1971 Any Internacional de la Dona. El règim franquista va celebrar-ho amb demostracions folklòriques, esportives, etc. de la Sección Femenina. El refús que això va produir va animar l'inici de processos d'autoorganització feminista. A Barcelona, aquest procés engega l'entitat dels Amics de les Nacions Unides i acabarà donant lloc a les Jornades Catalanes de la Dona, els dies 30, 31 i 1 de maig-juny de l'any 1976. Maria Aurèlia hi té un paper molt important: es mou de manera decisiva perquè les Jornades acullin totes les dones, sense exclusions; i, al final de les sessions, té una intervenció cabdal per resituar les coses davant d'algunes posicions radicalitzades.
L'any 1983, Pasqual Maragall ofereix a Maria Aurèlia incorporar-se a la candidatura municipal per fer-se càrrec de la Regidoria de Cultura de la ciutat. No dubta en la resposta, ho accepta immediatament. Havia rebut un potent influx polític de l'avi Farnés i dels seus pares. L'Institut-Escola li havia fet entreveure un país nou, realment desitjable. En l'ensulsiada del 1939, s'havia sentit irremissiblement lligada a la sort del seu poble i la seva cultura. La seva concepció de les coses l'havia dut sempre a l'inconformisme i al compromís. El pas que ara se li ofereix és una continuació lògica, la natural culminació del seu trajecte. Ho viurà amb plenitud. I deixarà una herència important, amb destacats efectes de futur.
A partir de l'experiència de la Carmen de Peter Brook al vell i ruïnós Mercat de les Flors, Maria Aurèlia aposta clarament per aquest indret singular com a espai municipal de teatre. No només: un cop restaurat i habilitat el Mercat, aposta també per una programació de primera línia internacional que produeix un gran impacte. És a partir d'aquesta opció pel Mercat de les Flors que, amb el temps, s'idearà el projecte de la Ciutat del Teatre.
Els museus necessiten urgentment un esquema-marc, amb paràmetres museològics i urbanístics, que permetin reorientar les parts en funció d'una coherència i d'unes prioritats de conjunt. Maria Aurèlia, l'any 1984, encarrega a l'arquitecte Lluís Domènech l'elaboració del Pla de Museus de Barcelona. Encara que, amb el temps, serà objecte de modificacions i desenvolupaments diversos, les opcions bàsiques del Pla es consolidaran. Una d'elles és l'opció per a la restauració del Palau Nacional com a seu del futur Museu Nacional d'Art de Catalunya. Maria Aurèlia impulsarà aquest projecte amb una prioritat màxima.
Extracte de catàleg de l'exposició Ciutadana Maria Aurèlia Capmany: escriptora i dona d'acció (Barcelona: Fundació Maria Aurèlia Capmany, 2002), comissariada per Jordi Font i Cardona.