Maria Aurèlia Capmany explica anècdotes sobre la seva condició de dona

Selecció de textos a càrrec de Mireia Bofill i Abelló.

Un il·lustre professor de filosofia de la nostra universitat, solia dir-nos a les dones que assistíem als seus cursos que el màxim orgull per a una dona havia de ser que, en passar pel carrer, l'home que es creuava amb ella, en veure-la, s'aturés per llençar-li el més perfecte de tots els piropos: "Això és una dona!"
(…)
Com que el galant ibèric és més aviat fàcil de contentar i generós en les seves apreciacions, jo vaig contestar al meu professor que si bé m’havia sentit atribuir aquesta definició, mai no n'havia tret una impressió d’orgull, car més aviat m'havia semblat sempre una afirmació de les pròpies qualitats de mascle del piropeador, que veia, en la persona concreta que passava, no pas una dona concreta, sinó la femella, objecte adequat pel seu desig de mascle. Amb gran sorpresa per part meva el meu il·lustre professor em contestava que la meva reacció, de la qual no dubtava, es devia que malgrat la meva evident forma femenina jo posseïa una intel·ligència de mascle. I que aquesta intel·ligència determinava en mi un sentit de la meva pròpia individualitat que --el meu professor devia ser hegelià sense saber-ho-- no era en absolut propi de la dona.
La dona a Catalunya : consciència i situació (1966)

Fins i tot he tingut una remota, vaga impressió, difícil d’explicar, que els meus professors, en veure'm utilitzar, amb una certa habilitat, les eines que em prestaven, se'ls escapava un tendre somriure --parlo dels civilitzats i amables, és clar-- un somriure equivalent, amb les degudes variants, al que produiria l'exercici d'imitació humana que un eixerit ximpanzé pot arribar a realitzar.
La dona a Catalunya : consciència i situació (1966)

Devia ser l’any 1966 que vaig veure a París La guerre est finie (…) i al final, algú em va dir:
–I a tu, què t'ha semblat?
–Jo –-vaig respondre-– m'he sentit impressionada pel sòlid masclisme que respira el film (..) (o) potser vol posar en relleu el masclisme irreductible d'un cert tipus de tasca política.
Em vaig explicar: en el film, les dones hi tenen un paper ben delimitat que no transcendeix a les altes esferes de la consciència mascla. Les dones esperen, les dones ploren, les dones fan el cafè, o el dinar i, discretament, tanquen la porta per deixar el grup d'homes que pensa i dirigeix l'actuació. La dona del protagonista … actua com l'amant de Joan de Serrallonga.
–Ets injusta (…) no pots exigir dels homes que viuen a l'exili que modifiquin els esquemes vitals en què van néixer i créixer … I, a més, ets doblement injusta perquè no has tingut en compte que en la cambra de la militant hi ha una màquina d'escriure…(la màquina d'escriure, estri important per a la semiemancipació de la dona, vaig pensar, però vaig esperar que continués, el meu amic)
… en aquella màquina d'escriure ella posa en net tot el que…
No el vam deixar acabar. Afortunadament les joves generacions més sensibles al vocabulari van esclafir a riure. Perquè va dir "posa en net", no va dir escriu, no va dir disposa, no va dir redacta… va dir: "en net".
"El feminisme, ara", a Dona i societat a la Catalunya actual (1978)

Cuál no fue mi sorpresa cuando un día uno de los profesores, que por su apariencia hubiera dicho que se trataba de un hombre normal, me dijo indignadísimo: ¡Lo que tiene que hacer usted es irse a fregar!
No, no puedo decir que la frase me influyera lo más mínimo. La súbita aparición del macho ibérico bajo aquel aspecto de competente profesor de latín de la Universidad de Barcelona fue tan inesperada y por lo tanto tan cómica, que me produjo una risa incontenible.
(…)
comprendí que lo que le había sucedido a aquel hombre es que se había dado cuenta de que yo era una mujer y después de haberlo comprobado, de haber observado: boca, cuello, hombros, brazos, piernas (…) se le hizo absolutamente insoportable que yo continuara allí exhibiendo mis conocimientos. Yo era a sus ojos algo insoportable, incongruente.
Carta abierta al macho ibérico (1973)

Recuerdo el revuelo que se armó en la clase de filosofía cuando para demostrar las formas a priori de la sensibilidad de Kant yo dije: Nosotras percibimos… El doctor Font i Puig, muy amable, interrumpió mi discurso y me dijo: "¡Señorita Capmany, por favor! No vuelva a decir nosotras. El femenino no tiene carta de naturaleza en el templo de la sabiduría. Diga usted nosotros, su magnífica inteligencia masculina le da derecho a utilizar el nosotros."
Carta abierta al macho ibérico (1973)

Recientemente, en un coloquio sobre sexualidad se habló durante más de una hora de los problemas que plantea el comportamiento sexual femenino. Dirigía el coloquio un psicólogo especializado en el tema de la sexología. En el coloquio había hombres y mujeres, jóvenes y viejos. El coloquio se había animado extraordinariamente, las mujeres hablaban de las mujeres, y los hombres hablaban de las mujeres. Después de esta hora y media animadísima a una de las mujeres se le ocurrió preguntar: –Bien, aquí hemos estado hablando de nuestros problemas, de nuestras dificultades, de nuestras represiones, de nuestros miedos y angustias. ¿Y los hombres? ¿Lo tienen todo resuelto los hombres? La respuesta fue el más absoluto silencio. Hubo risitas, comentarios jocosos, pero ya no se volvió a tratar del asunto y se terminó la sesión.
Carta abierta al macho ibérico (1973)

Tiempo atrás se contaba un chiste altamente revelador del concepto de feminidad recatada, propia de una dama. Rezaba así:
Si un diplomático dice "Sí", quiere decir "Quizá"; si dice "Quizá", quiere decir "No"; si dice "No", no es un diplomático.
Si una dama dice "No", quiere decir "Quizá"; si dice "Quizá", quiere decir "Sí"; si dice "Sí", no es una dama.
El comportamiento amoroso de la mujer (1974)