Maria Aurèlia Capmany

Llicenciada en Filosofia i Lletres, Maria Aurèlia Capmany, autora prolífica de novel·la, teatre, assaig i articles periodístics, també va ser, al llarg de la seva vida, gravadora de vidre, ensenyant, traductora, activa conferenciant, directora de col·leccions literàries i, en els seus darrers anys, consellera de l'Ajuntament de Barcelona. En totes aquestes activitats va mantenir sempre un esperit i una voluntat pedagògics, des d'una pedagogia del convenciment, tan oberta a la novetat, la cultura i el cosmopolitisme, com aliena a qualsevol dogmatisme i intolerància.

Procedent, familiarment, de la menestralia barcelonina --orígens als quals sempre va ser fidel, fet que li va donar una gran presència popular--, disposava a més d'un profund bagatge intel·lectual, sempre al dia. Una de les més tenaces passions de la seva vida fou el teatre, com a autora, com a pedagoga i com a intèrpret. També fou una incansable polemista: el seu mètode dialèctic trobava camp predilecte en les relacions polèmiques, que feren d'ella una defensora intransigent de les causes justes i una debel·ladora de la injustícia. La defensa de la seva llengua pròpia, la catalana, i el servei efectiu que li va atorgar amb la seva extensa obra escrita i parlada, feren que en la seva dedicació als problemes universals mantingués un fort arrelament al seu propi país: Catalunya, i dins de Catalunya, a la seva ciutat: Barcelona.

Gran part de la seva vida transcorregué durant la llarguíssima dictadura franquista que, necessàriament, va fer d'ella una rebel ètica, intel·lectual i política. Per la coherència i constància en el seu compromís personal i polític ha esdevingut un signe d'identitat per als projectes avançats i progressistes de la seva societat, des del món de la cultura fins al de la política activa. El coneixement de la situació de la dona en la societat contemporània va ser objecte de la seva dedicació en llibres, articles periodístics, congressos i conferències, que van ser punt obligat de referència per a diverses generacions de dones, a qui ella va servir d'inspiració, de model i de pont amb el passat i cap al futur.

Ella mateixa en va explicar algunes possibles raons a les seves memòries: "Jo pertanyia --diu-- a una generació de dones que creien que la lluita feminista havia donat ja els seus fruits. La pregunta que jo em feia era... ¿què n'ha quedat de les velles reivindicacions?" I es pregunta: "Per què jo? Potser... vés a saber, jo donava una imatge de feminista irredenta... (d'una dona) que ha lluitat per la seva emancipació ... que no posseïa la virtut del silenci, ni de la submissió, ni del respecte a la consignes... i que més aviat podia dir... quan dic sí es que sí, i quan dic que no és que no".

En aquest sentit fou, fonamentalment, una dona de gran i encomanadís optimisme i desimboltura, d'una gran desinhibició en els seus plantejaments i activitats personals i socials. Una dona que en acabar la guerra civil, quan tot un món s'esfondrava, ja sabia --com també explica a les seves memòries-- "que l'usdefruit de tots els dons de la naturalesa i de la memòria no me'ls podia arrabassar ningú i que jo tindria, en el vast univers que s'obria davant meu, el lloc que desitjaria i que em mereixia".