La conciliació de la contrareforma

La reforma laboral propiciava que les mesures sobre conciliació de la vida laboral, familiar i personal fessin un pas enrere important, tal com hem anat desgranant en alguns informes i blocades anteriors.

Ara, la subcomissió del congrés dels diputats sobre conciliació ha elaborat un informe on això s’evidencia, de nou. En aquest informe, en el que s’ha treballat 9 mesos, es constaten tota una sèrie de divergències horàries entre la vida laboral i la resta.

Temes com la flexibilitat de la jornada en mans de l’empresa,  la manca d’antelació en els canvis horaris laborals, l’aplicació del conveni sectorial front al d’empresa en matèria de conciliació, jornada i salari… a més els horaris laborals i escolars han anat augmentant la seva divergència amb l’aplicació de la jornada contínua, així com la desaparició de serveis importants per a la conciliació i la manca d’aplicació efectiva dels plans d’Igualtat a les empreses entre d’altres qüestions.

Una de les conclusions de l’informe és que la reforma no ha afavorit la conciliació i que cal un seguiment més acurat així com la necessitat de què els convenis col·lectius recullin mesures per a la conciliació.

La subcomissió ha fet un gran treball d’anàlisi i propostes sobre els horaris, no només laborals, també televisius, escolars, comercials… cal que a tot plegat s’apliqui una perspectiva de gènere, una perspectiva necessària per tal que els horaris no siguin, també un cop més, un greuge comparatiu per a les dones.

 

RCR (Retorn, Consens, Reformes)

La majoria de la població que té un lloc de treball (tenint en compte que Catalunya ja té una taxa d’atur de prop del 25 %)ha retornat ja al seu lloc. El retorn ve acompanyat d’una onada de propostes i notícies que ja ens temíem durant els mesos estivals: més sobre Bárcenas,  proposta de reforma de les pensions, un 36’4% de persones inscrites a l’atur que no cobren cap tipus de prestació… poques bones notícies. Malgrat que hi havia qui augurava una certa millora de l’economia.

Cert és que,d’algunes passes enrere que s’havien fet, s’ han tingut tímides, però importants, victòries: sentència favorable a la recuperació de la paga de Nadal del personal funcionari, acord de TV3, la sentència del Tribunal Suprem per tal de restablir la obligatorietat de protecció sota el règim de la Seguretat social de becaris i becàries… però tot i ser bones notícies no es poden recuperar els drets que teníem treballadores i treballadors en un marc diferent de relacions laborals i amb un estat del benestar incipient però avançant, dos fets que, de forma incontestable, ja no es donen.

Així, mentre hi ha qui busca consens per a les reformes, seguim patint les conseqüències de les retallades socials i econòmiques: deslocalitzacions de plantilla, nous ERO’s, la destrucció d’ocupació a Catalunya és d’un 17% (segons informe d’UGT Catalunya), anuncis d’externalització als serveis sanitaris públics… tot plegat males notícies conseqüència de males polítiques de “reforma”.

El retorn es preveu calent en dos àmbits: a nivell nacional l’11 de setembre es preveu una gran mobilització, la via Catalana, que posa l’estat contra la paret; a nivell social, la situació ja és insostenible i calen respostes que siguin sol·lucions reals i polítiques que no suposin un seguidisme a cegues del que diu la Unió Europea i les grans trusts econòmics, cal posar les persones al centre i recuperar els drets socials i econòmics manllevats. Un robatori que patim tots, però on totes perdem en drets, qualitat de vida i benestar de forma molt més alarmant, donat que la reforma és, sobretot, ideològica i de gènere.

De vacances?

Durant els mesos de juliol i agost la majoria de treballadores i treballadors exerceix el dret al descans anual. Això cada cop es fa més difícil amb la precarització de les condicions de treball i la situació econòmica de la classe treballadora.

Avui, 30 de juliol, UGT Catalunya presenta un informe en el que es recull que, des de l’any 2008, l’increment de les persones registrades a l’atur ha augmentat un 110,38%, mentre que les persones beneficiàries d’algun tipus de prestació han augmentat un 72,98% i les que no cobren prestació un 236,35%.

En el mateix informe s’analitzen les dades econòmiques i s’evidencia que actualment, el 48,07% de les persones aturades beneficiàries d’una prestació per desocupació reben un subsidi (195.735 persones), el que significa que cobren 426 euros al mes i que la demanda de la Renda Mínima d’Inserció s’ha incrementat  en un 942,64% en els darrers cinc anys.

Segons les dades actuals que s’han fet públiques des de la Comissió Promotora de la ILP per una Renda Garantida de  Ciutadania, aquestes dades encara poden empitjorar donat que en el darrer trimestre del 2013 només un 30% de les persones registrades a l’atur rebran algun tipus de prestació.

La Reforma laboral també ha rebaixat el salari mig de les treballadores i treballadors. El salari mig del 2012 es va reduir en uns 50 € bruts cada mes. Va reduir-se principalment en serveis públics com sanitat i educació i va augmentar en el sector financer. Els salaris de banca han pujat un 10’6% des del 2008 mentre que serveis socials, sanitat, educació i altres serveis han vist retallat el salari mig en una forquilla que va entre els 1074 i els 359 € menys cada any.

Aquesta situació és altament preocupant i s’afegeix la situació de desocupació en un mercat laboral que no sembla millorar ràpidament, així com, l’augment d’acomiadaments i ERO que s’han patit en els darrers anys. En la desocupació, els acomiadaments i la precarització de les condicions de treball trobem una gran centralitat de les dones que són les grans afectades (si es pot) de la reforma laboral tal com hem anat apuntant des de la seva aprovació.

Així, les vacances es presenten, per la majoria dures, curtes o inexistents. S’afegeix la manca de beques a activitats d’estiu per a infants i les retallades en l’àmbit de la dependència, per les dones s’albira una doble jornada d’estiu non stop que encara anul·larà més la possibilitat de descans.

Bones vacances per a aquelles persones que les gaudeixen, el millor estiu possible a aquelles persones amb dificultats, però sobretot desig d’un bon retorn i millores al setembre, que puguem anar millorant la situació de totes i tots.

Intervencions de les comunicadores

A la taula rodona organitzada per la Fundació Maria Aurèlia Capmany (FMAC) i la Xarxa internacional de Dones Periodistes i Comunicadores (XIDPC), sota el títol “No em vinguis amb històries! Les dones periodistes en temps de crisi“,  les diferents ponents van analitzar la situació i fer propostes interessants.

A la taula, moderada per la periodista i professora universitària Elvira Altés, van participar: Tona Gusi (XIDPC), Aida Ruiz (FMAC), Àngels Gómez (Dones en Xarxa), Marta Corcoy (Ass. Dones Periodistes de Catalunya) i Elena Tarifa (Sindicat de Periodistes de Catalunya). Us deixem un resum de les diferents intervencions.

Seguir perdent?

La reforma laboral va obrir la porta a grans retallades en els drets laborals, retallades que, lluny de crear una millora de l’economia (tal i com auguraven els seus impulsors) han generat una societat amb unes desigualtats més grans, un alt risc de situacions de pobresa i un augment de la pobresa severa.

Les possibilitats per trobar un lloc de treball són ínfimes i les desigualtats que ja existien dins el mercat de treball han augmentat. El 8 de juliol era el darrer dia del termini marcat per a la negociació dels convenis col·lectius i això vol dir que, malgrat s’ha avançat en les negociacions els darrers mesos, fins a 29 convenis col·lectius catalans i provincials podrien quedar sense vigència.

Ja vam avançar fa uns mesos el que suposa la pèrdua de la dita ultraactivitat, la vigència del conveni antic front a la manca d’acord entre les parts pel nou conveni, fet que provocaria els drets recollits en aquests convenis deixessin de ser vàlids i el referent passés a ser l’Estatut dels Treballadors i el Salari Mínim Professional (645 €).

Aquest fet ha provocat que moltes treballadores i treballadors es trobessin en una situació de mínims pel bloqueig de la negociació, que a l’abril va arribar a afectar 150 convenis col·lectius. Les desigualtats socials han augmentat, els treballs amb salaris molt baixos augmenta i també l’atur… les condicions laborals es troben a l’UVI i, en el cas de les dones, en què la situació de base ja era més baixa (bretxa salarial, condicions de treball, expulsió del mercat, manca de mesures de conciliació…) la situació s’agreuja moltíssim. Si sumem l’actual context social i econòmic estem davant d’una vulneració de drets socials evident. En aquesta nova situació, 29 convenis queden penjant de la incertesa.

Incertesa que es va concretant sense complir les expectatives de les treballadores i treballadors, un exemple: el grup empresarial Calsina y Carré, l’empresa de transport de mercaderies i logística més important de les comarques gironines, ha notificat avui que deixa d’aplicar el Conveni Col·lectiu del Transport de Mercaderies i Logística de la província de Girona, la vigència del qual expira.. Així a partir de demà, les treballadores i treballadors de l’empresa passaran a cobrar el salari mínim, en una empresa amb beneficis que ja va intentar fa temps reduir salaris, però la plantilla s’hi va oposar. Ara ho pot fer legalment gràcies a la reforma laboral.

Els temps estan canviant

El temps és un factor que afecta tota la nostra vida, un factor sistèmic. En l’àmbit de la conciliació laboral amb la vida personal i familiar les directives, les lleis van anar avançant, les propostes anaren recollint aquest factor com anàlisi tot buscant programes que donessin respostes holístiques que milloressin els nostres temps i trenquessin desigualtats.

Però calia, i cal, tenir una primera base, primordial, no es poden fer polítiques completes sense tenir en compte les desigualtats existents. La primera desigualtat, la existent entre dones i homes que ens atorga rols diferents en l’exercici de la vida, les funcions socials segons el gènere i oportunitats diferents… les polítiques de dones, doncs, són la base per al desenvolupament de les polítiques del temps, polítiques de dones que ajudin a incorporar una perspectiva de gènere, no la d’un sol gènere dominant.

L’ús del temps per homes i dones és diferent per la desigualtat de base, pels rols però també per les oportunitats diferents que tenim, i hem tingut. Les dones seguim patint discriminacions malgrat els avanços i les polítiques estan fent passes enrere que no faciliten seguir fer realitat els objectius que es perseguien, i encara no assolits, d’igualtat real entre homes i dones.

La reforma laboral, encara ha posat més pals a les rodes en l’àmbit del mercat de treball, i la conciliació comença a ser impossible. Ara quan es parla de canviar els temps es parla des d’una perspectiva igualitarista, sense pensar en les desigualtats existents i això fa poc útils les propostes que es llencen.

Parlar de conciliació, una conciliació lligada a una inexistent coresponsabilitat, de forma general,sense parlar d’accions positives que permetin superar les desigualtats es parlar de polítiques d’aparador que mantindran privilegis i aprofundiran, encara més,  les desigualtats.

Deia el cantant que calia aprendre a nedar per no ofegar-se perquè els temps estaven canviant. Les dones fa segles vam aprendre a nedar, i seguim fent-ho, de vegades el corrent és més fort i , de vegades, ens toca fer-ho contra corrent, com ara, en què la marxa enrere de les polítiques de dones ha fet que hi hagi una única perspectiva predominant, pensament únic, gènere únic.

Cap feina sense conveni!

El proper 7 de juliol és el termini marcat per a la negociació dels convenis col·lectius pendents, que a Catalunya són  150 convenis col·lectius bloquejats actualment, que afecta prop de 800.000 treballadors i treballadores que es poden quedar sense conveni col·lectiu d’aplicació.

Els convenis estan bloquejats per la patronal i fruit de la Reforma Laboral que retalla drets consolidats i conveniats. El bloqueig, si es manté, impedeix un acord abans del 7 de juliol, fet que provocaria que decaiguessin els drets recollits en els mateixos i el referent serà l’Estatut dels Treballadors (aprovat EL 1995 i  amb la revisió vigent fins al gener del 2014) i el Salari Mínim Professional (645 €).

En un moment en que els drets laborals estan en forta recessió com a conseqüència de l’aplicació de la Reforma laboral, i les polítiques austericides dictades per la UE i acceptades pel Govern central, aquesta marxa enrere pot suposar per  moltes treballadores i treballadors la precarització dels llocs de feina a nivells importantíssims, com mostren les infografies elaborades per UGT.

El conveni col·lectiu és l’acord entre empresa i col·lectiu de treballadores i treballadors que marca els pactes d’obligat compliment entre les parts, la base dels drets consolidats fins ara. Aquest és l’eix vertebrador de les polítiques laborals i la reforma laboral marca “Passat un any des de la denúncia del conveni col·lectiu sense que hi hagi un nou conveni o dictat un laude arbitral, aquest perdrà, excepte pacte en contrari, la vigència”.  Aquesta vigència expira el 7 de juliol i significa que l’endemà es perdran els drets que emparen.

El nou límit temporal que recull la reforma laboral permet que sinó hi ha renovació del conveni o s’amplia la ultraactivitat (pròrroga automàtica fins la signatura del nou conveni) que és el que permet mantenir els drets vigents, malgrat la caducitat del conveni. La pèrdua de la ultraactivitat significarà la pèrdua dels drets recollits als convenis, estem parlant del 50% dels convenis del mercat laboral de Catalunya.

Aquest fet pot significar la pèrdua de llocs de treball en un moment  en què l’atur ja arriba a xifres alarmants. L’exclusió del mercat laboral de les dones pot ser encara més alta i la precarització del lloc de treball, que ja ara és una realitat per moltes dones, potser encara més alta. Aquest dijous 23 de maig, s’ha convocat una jornada de lluita pels convenis laborals per tal de reclamar que s’avanci en els acords i signatura dels mateixos. Cap feina sense conveni!

Infografia dels convenis col•lectius

UGT Catalunya ha elaborat una infografia sobre la situació dels convenis col·lectius a Catalunya. La situació és altament preocupant. La fi de la ultraactivitat als convenis pot marcar una pèrdua de drets de les treballadores i treballadors enorme i provocar una baixada salarial que deixaria treballadors i treballadores de Catalunya en un mercat laboral molt precari, fruit de la reforma laboral impulsada pel govern central

Infografia

Cercar, retallar, treballar, viure…

Possiblement aquestes són algunes de les paraules que arriba a ser obsessives entre la població, però especialment entre les 900.000 catalanes i catalans que són a l’atur. La situació econòmica és preocupant, les retallades d’”austeritat” –austericidi- empitjoren la vida de les persones i famílies en situació de risc de pobresa i, també, de l’anomenada classe mitja –la classe treballadora amb un nivell alt de salari- que pateix un empobriment progressiu. La pèrdua de llocs de treball és cada cop més insostenible donat que no es creen llocs de treball al mateix ritme i les condicions són molt més precàries.

Analitzar la cerca i accés a un lloc de treball és un altre bany de realitat. La majoria de prospeccions i intermediacions laborals demostren que no hi ha ofertes i les poques que hi ha són en unes condicions pèssimes. Les ofertes de la ciutadania no es cobreixen i les demandes del mercat tampoc, hi ha una bretxa evident entre oferta i demanda.

Pel que fa a les condicions, amb la Reforma Laboral del Govern central s’està passant per sobre de drets consolidats pel que fa a la protecció social, però també en el dret al treball, en els salaris i els drets laborals. Aquesta reforma, tal com vam mostrar en els informes de la Fundació, tot i afectar a tothom afecten molt especialment les dones amb una expulsió del mercat de treball i unes condicions laborals indignes.

Podem analitzar algunes situacions. Els salaris han baixat progressivament i de forma ràpida, llocs de treball d’alta qualificació tenen salaris de mileruista, mentre els de baixa qualificació es queden en el Salari Mínim  Interprofessional –de tan sols 645€ a l’Estat espanyol mentre a altres estats d’Europa com ara França és de 1435€- .Després d’anys sense compliment de la LISMI, trobem que moltíssimes demandes de treball exigeixen un certificat de discapacitat… un canvi de sensibilitat de l’empresariat o una forma subliminal de precarització dels llocs de treball? –tenint en compte que, en molts casos les persones amb discapacitat pateixen aquesta precarització-. El dret a la conciliació amb la vida familiar i personal es veu vulnerat, hem passat de treballar per viure a viure per treballar, sigui quines siguin les càrregues familiars i sense cap reconeixement al dret al temps propi, el temps ara és un luxe.

Aquestes són només algunes situacions. És evident que si segueixen les retallades la qualitat de vida arribarà a nivells ínfims. Sinó hi ha un canvi en el cicle econòmic serà impossible redreçar l’economia. L’economia ha de créixer però si ho fem des de l’àmbit financer, únicament, és del tot impossible. Els diners s’han de moure per crear qualitat de vida i riquesa sinó el creixement no és possible o en tot cas insostenible i desequilibrat donat que augmenta la riquesa dels qui ja en tenen molt i augmenta la pobresa dels que menys tenen. I diners n’hi ha! Tal com denuncia la Plataforma per a una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària denuncia que el volum de l’economia submergida és del 23’3% del PIB i que el frau fiscal és d’un 71,8%  realitzat, bàsicament, per grans fortunes, corporacions empresarials i grans empreses.

Una UE milionària…

… en nombre de persones a l’atur!

S’han presentat les darreres dades d’atur a la Unió Europea que ja ha superat la barrera dels 19 milions de persones a l’atur.

Si bé fa poc menys d’un mes es va expressar , des de la comissió europea, que la lluita contra l’atur era prioritària s’evidencia que les polítiques de continuïtat i austericidi que s’apliquen  no porten a la millora del mercat laboral i de l’economia de la Unió. Després de la confusa maniobra a Xipre i de la sentència del Tribunal Constitucional de Portugal, comença a ser visible que el rumb de polítiques unitàries en l’àmbit econòmic i, en tot cas, centralitzades no aporta una millora als estats, ni tan sols als predominants que marquen la línia a seguir per tota la UE.

Actualment la taxa d’atur de la zona euro ha arribat a màxims històrics, amb un 12% general. Sent Grècia l’estat amb una taxa més alta, 26’4%, però seguida de molt a prop per l’Estat espanyol, amb una taxa del 26’3%. Catalunya es situa al 22’7%, i entre les dones un 22’1%. Mentre que Àustria té una taxa del 4’8% i Alemanya del 5’4%. Pel que fa al total de la UE (comptant els estats que no formen part de l’euro) s’arriba als 23 milions de persones  a l’atur.

És evident que amb les actuals polítiques s’ha precaritzat el mercat de treball i s’expulsa grans sectors de població del mateix. S’han rebaixat drets i salaris i  ha augmentat molt l’atur (en un any la UE ha passat del 10’9% al 12%).

A Catalunya, actualment, 664.050 persones es troben en situació d’atur registrades a les oficines del SOC. Tot i que hi hagut un petit retrocés de la taxa d’atur al mes de març, en el cas de les dones s’ha incrementat un 5’7% respecte a l’any anterior. Tal com hem anat mostrant en els successius informes de la Fundació Maria Aurèlia Capmany, aquest augment forma part d’un expulsió lenta però efectiva de les dones al mercat de treball, fet que s’afegeix a la discriminació existent en l’àmbit retributiu i en els drets reconeguts de conciliació per a la cura de persones i la manca de reconeixement del treball familiars i domèstic en l’àmbit social. S’accentua el rol social de gènere atribuït pel patriarcat a les dones i es neguen els drets aconseguits fins ara.

L’”èxit” de la reforma laboral del govern central és aquest augment de l’atur, aquesta expulsió progressiva de les dones del mercat laboral, la diàspora de persones joves i amb una alta formació i la destrucció massiva de drets i llocs de treball. Les situacions de risc de pobresa són cada cop més quotidianes i l’extrema pobresa augmenta, especialment,  entre les persones amb atur de llarga durada i sense prestació.

Les retallades en polítiques socials són la rematada a aquesta situació, ja de per si duríssima. La manca d’expectatives, la manca d’ajuts i prestacions genera problemes socials que pensàvem desapareguts i la pràctica desaparició de l’Estat del Benestar.

Han de canviar les prioritats dels pressupostos, no és només un tema de manca de diners sinó també de sensibilitat social. L’Estat està jugant un paper d’executor de les polítiques dictades per la UE i ofegant Catalunya que, alhora, segueix sense apostar per les polítiques actives d’ocupació i perspectiva de gènere necessària. Cal aturar aquesta espiral destructiva i crear espais de concertació social que consensuïn les polítiques laborals i econòmiques en pro de las persones.

WordPress
Outreach WordPress Theme by StudioPress