Dejuni solidari pel dret a una renda garantida

Aquest cap de setmana, algunes persones membres de la Comissió Promotora de la ILP per una Renda Garantida Ciutadana (RGC)han portat a terme un dejuni solidari a la plaça Catalunya, a Barcelona.

 Aquest dejuni marca el retorn amb força de la iniciativa, un retorn al curs polític, tot i que la comissió no ha fet vacances i ha seguit recollint signatures. Actualment es comptabilitzen més de 40.000 signatures però cal recollir-ne moltes més per demostrar que el poble de Catalunya vol viure amb dignitat i té propostes per a fer-ho.

Les 48 hores de dejuni volien donar a conèixer, encara més, la iniciativa, seguir amb la recollida de signatures i denunciar la situació social i econòmica dels i les joves, la gent gran i les persones a l’atur, persones que no troben sortides laborals, es queden sense feina, sense recursos, mentre veuen com minven les prestacions socials i les pensions.

 La ILP per una Renda Garantida Ciutadana és una proposta alternativa que fa possible una societat més justa. Una proposta per rescatar les persones i no les entitats financeres. Una proposta de reconstrucció social front la retallada de drets.

 La RGC augmentaria la independència econòmica i, per tant, la capacitat de negociació. Les dones hem arribat a assolir algun nivell però no suficient, que ens doti d’ambdues coses. La bretxa salarial, la doble jornada, l’atur femení, la precarietat… són elements que ens fan veure la necessitar d’una RGC, per a tothom.

De vacances?

Durant els mesos de juliol i agost la majoria de treballadores i treballadors exerceix el dret al descans anual. Això cada cop es fa més difícil amb la precarització de les condicions de treball i la situació econòmica de la classe treballadora.

Avui, 30 de juliol, UGT Catalunya presenta un informe en el que es recull que, des de l’any 2008, l’increment de les persones registrades a l’atur ha augmentat un 110,38%, mentre que les persones beneficiàries d’algun tipus de prestació han augmentat un 72,98% i les que no cobren prestació un 236,35%.

En el mateix informe s’analitzen les dades econòmiques i s’evidencia que actualment, el 48,07% de les persones aturades beneficiàries d’una prestació per desocupació reben un subsidi (195.735 persones), el que significa que cobren 426 euros al mes i que la demanda de la Renda Mínima d’Inserció s’ha incrementat  en un 942,64% en els darrers cinc anys.

Segons les dades actuals que s’han fet públiques des de la Comissió Promotora de la ILP per una Renda Garantida de  Ciutadania, aquestes dades encara poden empitjorar donat que en el darrer trimestre del 2013 només un 30% de les persones registrades a l’atur rebran algun tipus de prestació.

La Reforma laboral també ha rebaixat el salari mig de les treballadores i treballadors. El salari mig del 2012 es va reduir en uns 50 € bruts cada mes. Va reduir-se principalment en serveis públics com sanitat i educació i va augmentar en el sector financer. Els salaris de banca han pujat un 10’6% des del 2008 mentre que serveis socials, sanitat, educació i altres serveis han vist retallat el salari mig en una forquilla que va entre els 1074 i els 359 € menys cada any.

Aquesta situació és altament preocupant i s’afegeix la situació de desocupació en un mercat laboral que no sembla millorar ràpidament, així com, l’augment d’acomiadaments i ERO que s’han patit en els darrers anys. En la desocupació, els acomiadaments i la precarització de les condicions de treball trobem una gran centralitat de les dones que són les grans afectades (si es pot) de la reforma laboral tal com hem anat apuntant des de la seva aprovació.

Així, les vacances es presenten, per la majoria dures, curtes o inexistents. S’afegeix la manca de beques a activitats d’estiu per a infants i les retallades en l’àmbit de la dependència, per les dones s’albira una doble jornada d’estiu non stop que encara anul·larà més la possibilitat de descans.

Bones vacances per a aquelles persones que les gaudeixen, el millor estiu possible a aquelles persones amb dificultats, però sobretot desig d’un bon retorn i millores al setembre, que puguem anar millorant la situació de totes i tots.

Dues dones reconegudes

Avui 26 de juliol a les 19 hores, en un acte al Parlament de Catalunya, el President de la Generalitat  lliurarà el XXV Premi Internacional Catalunya. En aquesta 25ª edició dues dones seran reconegudes pel seu treball: l’exprimera ministra noruega Gro Harlem Brundtland i a Malala Yousaafzai .

Entre 166 candidatures aquestes dues dones seran, per un acord unànim del jurat, qui rebran el reconeixement. Gro Harlem ha estat reconeguda pel seu treball per “connectar salut i medi ambient, tant amb la prestació directa de serveis com des de l’àmbit polític i estratègic“. Malala Yousaafzai és reconeguda pel seu valor “lluitant i jugant-se la vida pel dret a l’educació, des de ben petita i en un context molt difícil“.

Una molt bona notícia!

Intervencions de les comunicadores

A la taula rodona organitzada per la Fundació Maria Aurèlia Capmany (FMAC) i la Xarxa internacional de Dones Periodistes i Comunicadores (XIDPC), sota el títol “No em vinguis amb històries! Les dones periodistes en temps de crisi“,  les diferents ponents van analitzar la situació i fer propostes interessants.

A la taula, moderada per la periodista i professora universitària Elvira Altés, van participar: Tona Gusi (XIDPC), Aida Ruiz (FMAC), Àngels Gómez (Dones en Xarxa), Marta Corcoy (Ass. Dones Periodistes de Catalunya) i Elena Tarifa (Sindicat de Periodistes de Catalunya). Us deixem un resum de les diferents intervencions.

Seguir canviant el món

Maria Aurèlia Capmany, la ciutadana, l’ escriptora, la feminista, la intel·lectual de referència, la militant de tantes i tantes causes que dóna nom a la nostra fundació  va dir:

Si volem canviar realment la situació de la dona en la societat en què vivim, hem de canviar la societat i no ho aconseguirem si no és canviant la mentalitat de tots i cadascun dels éssers humans

Aquesta convicció és una de les fundacionals del nostre projecte, un projecte que fa 18 anys està en marxa i segueix amb el mateix convenciment.  E l centre dels nostres treballs, igual que per la Maria Aurèlia, són les dones i la lluita per una igualtat real d’oportunitats, pel dret a ser i viure amb dignitat des del reconeixement de  la diferència.

Aquest compromís és un compromís militant, titànic per a una sola persona, però possible des del projecte col·lectiu. La Fundació Maria Aurèlia Capmany viu, com totes les organitzacions civils sense ànim de lucre, moments difícils: retallades en polítiques de dones, manca d’ anàlisi des de la perspectiva de gènere, manca de plans d’igualtat a les empreses, empitjorament i precarització de les condicions de les dones en el mercat laboral, així com l’expulsió del mateix… són realitats quotidianes,  la creu social de la moneda amb la que ens trobem cada dia.

Com cada any, el patronat de la Fundació es reunirà per analitzar la situació, i millorar els recursos per aconseguir els objectius fundacionals. El treball de molta gent s’aboca, les idees donades de forma desinteressada s’apliquen, el treball voluntari pren cos, reconeixement i força.  Les nostres propostes i anàlisis busquen seguir canviant el món, fer un món en el que les dones, els homes i totes les persones que hi vivim sigui just i no discrimini per raó de gènere (ni per cap altra raó). La nostra feina quotidiana és aquesta i el guiatge de la Maria Aurèlia, sempre actual, és fort.

Seguir perdent?

La reforma laboral va obrir la porta a grans retallades en els drets laborals, retallades que, lluny de crear una millora de l’economia (tal i com auguraven els seus impulsors) han generat una societat amb unes desigualtats més grans, un alt risc de situacions de pobresa i un augment de la pobresa severa.

Les possibilitats per trobar un lloc de treball són ínfimes i les desigualtats que ja existien dins el mercat de treball han augmentat. El 8 de juliol era el darrer dia del termini marcat per a la negociació dels convenis col·lectius i això vol dir que, malgrat s’ha avançat en les negociacions els darrers mesos, fins a 29 convenis col·lectius catalans i provincials podrien quedar sense vigència.

Ja vam avançar fa uns mesos el que suposa la pèrdua de la dita ultraactivitat, la vigència del conveni antic front a la manca d’acord entre les parts pel nou conveni, fet que provocaria els drets recollits en aquests convenis deixessin de ser vàlids i el referent passés a ser l’Estatut dels Treballadors i el Salari Mínim Professional (645 €).

Aquest fet ha provocat que moltes treballadores i treballadors es trobessin en una situació de mínims pel bloqueig de la negociació, que a l’abril va arribar a afectar 150 convenis col·lectius. Les desigualtats socials han augmentat, els treballs amb salaris molt baixos augmenta i també l’atur… les condicions laborals es troben a l’UVI i, en el cas de les dones, en què la situació de base ja era més baixa (bretxa salarial, condicions de treball, expulsió del mercat, manca de mesures de conciliació…) la situació s’agreuja moltíssim. Si sumem l’actual context social i econòmic estem davant d’una vulneració de drets socials evident. En aquesta nova situació, 29 convenis queden penjant de la incertesa.

Incertesa que es va concretant sense complir les expectatives de les treballadores i treballadors, un exemple: el grup empresarial Calsina y Carré, l’empresa de transport de mercaderies i logística més important de les comarques gironines, ha notificat avui que deixa d’aplicar el Conveni Col·lectiu del Transport de Mercaderies i Logística de la província de Girona, la vigència del qual expira.. Així a partir de demà, les treballadores i treballadors de l’empresa passaran a cobrar el salari mínim, en una empresa amb beneficis que ja va intentar fa temps reduir salaris, però la plantilla s’hi va oposar. Ara ho pot fer legalment gràcies a la reforma laboral.

Comunicadores invisibles

En un moment en què la comunicació és un element central de les nostres vides segueixen quedant invisibles aspectes lligats a les persones. Les xarxes socials, la comunicació digital, audiovisual, escrita… és fonamental i ràpida, molt ràpida, i això ha provocat canvis en l’organització del treball que han seguit partint de l’organització social del patriarcat i, alhora, han agreujat les condicions de treball de comunicadores i comunicadors.

En aquest sentit, els diferents ERO a mitjans de comunicació diversos, públics i privats, les amenaces de retallades i acomiadaments, la precarització dels salaris i el lloc de treball, la reforma laboral que afecta a tots els col·lectius de treballadores i treballadors … ha portat a situacions d’alta precarietat a les treballadores i treballadors de la comunicació.

De forma especial a les periodistes i comunicadores que segueixen patint els efectes de la discriminació de gènere: la bretxa digital, la bretxa salarial, el rol social atribuït a les dones, la manca de mesures reals de conciliació, són alguns exemples de la doble càrrega que les comunicadores i periodistes suporten en el camí de la precarització del lloc de treball en l’àmbit de la comunicació.

Aquest proper dimecres dia 3 la Fundació Maria Aurèlia Capmany, en col·laboració amb la Xarxa Internacional de Periodistes i Comunicadores hem organitzat una taula rodona per al de debatir aquesta qüestió i poder establir estratègies per superar-la.

L’acte serà el dimecres dia 3, a les 19 hores al col·legi de Periodistes de Catalunya. Exercirà de moderadora Elvira Altés, experta en comunicació i gènere i participaran representants de: Dones en Xarxa, Associació de Dones Periodistes de Catalunya i el Sindicat de Periodistes, a més de les entitats organitzadores.

Us convidem a participar en un debat que també és cabdal en les nostres vides: les comunicadores precaritzades en l’era global.

Acabar amb la pandèmia

La violència contra les dones està considerada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un greu problema de salut pública de proporcions epidèmiques. Segons un informe publicat, el 35% de les dones del món pateixen, o han patit, algun tipus de violència.

L’informe elaborat titulat “Estimacions mundials i regionals de la violència contra la dona: prevalença i efectes de la violència conjugal i de la violència sexual no conjugal en la salut” és el primer estudi amb dades d’arreu del món i que estableix la prevalença de la violència masclista.

El compromís dels governs ha de mostrar-se de forma contundent amb lleis contra la violència masclista i el compliment de les mateixes. La societat ha de mostrar la seva aposta per eradicar aquest tipus de violència que pren importància de pandèmia mundial i que ataca la vida, els drets i el benestar de les dones i el seu entorn. Cal sensibilitzar i actuar contra aquesta pandèmia de forma urgent i acabar amb situacions que la tolerin.

L’informe  de la OMS detalla “l’impacte de la violència sobre la salut física i mental de dones i nenes. Aquest impacte pot anar des d’ossos trencats fins a complicacions vinculades a embarassos, problemes mentals i un deteriorament en el funcionament social”. Així cal informar, prevenir, atendre, posar recursos i actuar en situacions de violència masclista, una violència, com demostra l’informe, molt més habitual del que sembla.

Les dades pròximes també ens ho demostren. Segons l’Institut Català de les Dones el 2012 van morir 12 dones a Catalunya, però al 2013 ja sumem 3, a l’Estat espanyol ja en són 31 (i 57, durant el 2012). Més dades: segons l’ Institut Europeu d’Estudis en Prevenció, una de cada deu turistes entre 16 i 35 anys són víctimes d’assetjament sexual.

A casa, al carrer, al lloc de treball… les dones poden patir violència sexual, física i/o psicològica arreu i per part de persones conegudes i/o desconegudes. Si afegim a aquest fet, ja de per si molt preocupant, les dades que, de forma sistemàtica, ha analitzat i presenta l’OMS les conclusions són clares: cal un compromís polític i social per acabar amb la pandèmia, aplicant les lleis existents, desenvolupant recursos i prevenint les situacions de violència. Afirmar que la violència afecta a un 35% de la meitat de la població és, o hauria de ser, un motor per a posar al centre les polítiques per eradicar-la.

Les dones periodistes en temps de crisi

Al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el proper 3 de juliol, se celebrarà la Taula rodona No em vinguis amb històries! Les dones periodistes en temps de crisi.

 Aquesta Taula Rodona amb posterior debat vol evidenciar les condicions laborals, la precarització del treball i les limitacions a que es veuen subjectes les professionals dels mitjans en moments de crisi econòmica, en el que molts mitjans de comunicació tanquen les seves portes i molts i moltes professionals veuen dificultats en l’exercici de la tasca informativa.

L’acte, organitzat per la Fundació Maria Aurèlia Capmany (FMAC), la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores – Xarxa internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIDPIC.CAT-XIPVG), Dones en Xarxa, Associació de Dones Periodistes de Catalunya, i la Secretaria d’Igualtat del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), serà moderat per Elvira Altés, investigadora en comunicació i gènere i una de les fundadores de l’ADPC.  Hi participaran també: Aida Ruiz, Directora de la Fundació Maria Aurèlia Capmany; Tona Gusi (XIDPIC.CAT-XIPVG), Àngels Gómez (Dones en Xarxa); Marta Corcoy (ADPC); i Elena Tarifa (SPC).

Els temps estan canviant

El temps és un factor que afecta tota la nostra vida, un factor sistèmic. En l’àmbit de la conciliació laboral amb la vida personal i familiar les directives, les lleis van anar avançant, les propostes anaren recollint aquest factor com anàlisi tot buscant programes que donessin respostes holístiques que milloressin els nostres temps i trenquessin desigualtats.

Però calia, i cal, tenir una primera base, primordial, no es poden fer polítiques completes sense tenir en compte les desigualtats existents. La primera desigualtat, la existent entre dones i homes que ens atorga rols diferents en l’exercici de la vida, les funcions socials segons el gènere i oportunitats diferents… les polítiques de dones, doncs, són la base per al desenvolupament de les polítiques del temps, polítiques de dones que ajudin a incorporar una perspectiva de gènere, no la d’un sol gènere dominant.

L’ús del temps per homes i dones és diferent per la desigualtat de base, pels rols però també per les oportunitats diferents que tenim, i hem tingut. Les dones seguim patint discriminacions malgrat els avanços i les polítiques estan fent passes enrere que no faciliten seguir fer realitat els objectius que es perseguien, i encara no assolits, d’igualtat real entre homes i dones.

La reforma laboral, encara ha posat més pals a les rodes en l’àmbit del mercat de treball, i la conciliació comença a ser impossible. Ara quan es parla de canviar els temps es parla des d’una perspectiva igualitarista, sense pensar en les desigualtats existents i això fa poc útils les propostes que es llencen.

Parlar de conciliació, una conciliació lligada a una inexistent coresponsabilitat, de forma general,sense parlar d’accions positives que permetin superar les desigualtats es parlar de polítiques d’aparador que mantindran privilegis i aprofundiran, encara més,  les desigualtats.

Deia el cantant que calia aprendre a nedar per no ofegar-se perquè els temps estaven canviant. Les dones fa segles vam aprendre a nedar, i seguim fent-ho, de vegades el corrent és més fort i , de vegades, ens toca fer-ho contra corrent, com ara, en què la marxa enrere de les polítiques de dones ha fet que hi hagi una única perspectiva predominant, pensament únic, gènere únic.

WordPress
Outreach WordPress Theme by StudioPress