Intervencions de les comunicadores

A la taula rodona organitzada per la Fundació Maria Aurèlia Capmany (FMAC) i la Xarxa internacional de Dones Periodistes i Comunicadores (XIDPC), sota el títol “No em vinguis amb històries! Les dones periodistes en temps de crisi“,  les diferents ponents van analitzar la situació i fer propostes interessants.

A la taula, moderada per la periodista i professora universitària Elvira Altés, van participar: Tona Gusi (XIDPC), Aida Ruiz (FMAC), Àngels Gómez (Dones en Xarxa), Marta Corcoy (Ass. Dones Periodistes de Catalunya) i Elena Tarifa (Sindicat de Periodistes de Catalunya). Us deixem un resum de les diferents intervencions.

Comunicadores invisibles

En un moment en què la comunicació és un element central de les nostres vides segueixen quedant invisibles aspectes lligats a les persones. Les xarxes socials, la comunicació digital, audiovisual, escrita… és fonamental i ràpida, molt ràpida, i això ha provocat canvis en l’organització del treball que han seguit partint de l’organització social del patriarcat i, alhora, han agreujat les condicions de treball de comunicadores i comunicadors.

En aquest sentit, els diferents ERO a mitjans de comunicació diversos, públics i privats, les amenaces de retallades i acomiadaments, la precarització dels salaris i el lloc de treball, la reforma laboral que afecta a tots els col·lectius de treballadores i treballadors … ha portat a situacions d’alta precarietat a les treballadores i treballadors de la comunicació.

De forma especial a les periodistes i comunicadores que segueixen patint els efectes de la discriminació de gènere: la bretxa digital, la bretxa salarial, el rol social atribuït a les dones, la manca de mesures reals de conciliació, són alguns exemples de la doble càrrega que les comunicadores i periodistes suporten en el camí de la precarització del lloc de treball en l’àmbit de la comunicació.

Aquest proper dimecres dia 3 la Fundació Maria Aurèlia Capmany, en col·laboració amb la Xarxa Internacional de Periodistes i Comunicadores hem organitzat una taula rodona per al de debatir aquesta qüestió i poder establir estratègies per superar-la.

L’acte serà el dimecres dia 3, a les 19 hores al col·legi de Periodistes de Catalunya. Exercirà de moderadora Elvira Altés, experta en comunicació i gènere i participaran representants de: Dones en Xarxa, Associació de Dones Periodistes de Catalunya i el Sindicat de Periodistes, a més de les entitats organitzadores.

Us convidem a participar en un debat que també és cabdal en les nostres vides: les comunicadores precaritzades en l’era global.

Acabar amb la pandèmia

La violència contra les dones està considerada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un greu problema de salut pública de proporcions epidèmiques. Segons un informe publicat, el 35% de les dones del món pateixen, o han patit, algun tipus de violència.

L’informe elaborat titulat “Estimacions mundials i regionals de la violència contra la dona: prevalença i efectes de la violència conjugal i de la violència sexual no conjugal en la salut” és el primer estudi amb dades d’arreu del món i que estableix la prevalença de la violència masclista.

El compromís dels governs ha de mostrar-se de forma contundent amb lleis contra la violència masclista i el compliment de les mateixes. La societat ha de mostrar la seva aposta per eradicar aquest tipus de violència que pren importància de pandèmia mundial i que ataca la vida, els drets i el benestar de les dones i el seu entorn. Cal sensibilitzar i actuar contra aquesta pandèmia de forma urgent i acabar amb situacions que la tolerin.

L’informe  de la OMS detalla “l’impacte de la violència sobre la salut física i mental de dones i nenes. Aquest impacte pot anar des d’ossos trencats fins a complicacions vinculades a embarassos, problemes mentals i un deteriorament en el funcionament social”. Així cal informar, prevenir, atendre, posar recursos i actuar en situacions de violència masclista, una violència, com demostra l’informe, molt més habitual del que sembla.

Les dades pròximes també ens ho demostren. Segons l’Institut Català de les Dones el 2012 van morir 12 dones a Catalunya, però al 2013 ja sumem 3, a l’Estat espanyol ja en són 31 (i 57, durant el 2012). Més dades: segons l’ Institut Europeu d’Estudis en Prevenció, una de cada deu turistes entre 16 i 35 anys són víctimes d’assetjament sexual.

A casa, al carrer, al lloc de treball… les dones poden patir violència sexual, física i/o psicològica arreu i per part de persones conegudes i/o desconegudes. Si afegim a aquest fet, ja de per si molt preocupant, les dades que, de forma sistemàtica, ha analitzat i presenta l’OMS les conclusions són clares: cal un compromís polític i social per acabar amb la pandèmia, aplicant les lleis existents, desenvolupant recursos i prevenint les situacions de violència. Afirmar que la violència afecta a un 35% de la meitat de la població és, o hauria de ser, un motor per a posar al centre les polítiques per eradicar-la.

Els temps estan canviant

El temps és un factor que afecta tota la nostra vida, un factor sistèmic. En l’àmbit de la conciliació laboral amb la vida personal i familiar les directives, les lleis van anar avançant, les propostes anaren recollint aquest factor com anàlisi tot buscant programes que donessin respostes holístiques que milloressin els nostres temps i trenquessin desigualtats.

Però calia, i cal, tenir una primera base, primordial, no es poden fer polítiques completes sense tenir en compte les desigualtats existents. La primera desigualtat, la existent entre dones i homes que ens atorga rols diferents en l’exercici de la vida, les funcions socials segons el gènere i oportunitats diferents… les polítiques de dones, doncs, són la base per al desenvolupament de les polítiques del temps, polítiques de dones que ajudin a incorporar una perspectiva de gènere, no la d’un sol gènere dominant.

L’ús del temps per homes i dones és diferent per la desigualtat de base, pels rols però també per les oportunitats diferents que tenim, i hem tingut. Les dones seguim patint discriminacions malgrat els avanços i les polítiques estan fent passes enrere que no faciliten seguir fer realitat els objectius que es perseguien, i encara no assolits, d’igualtat real entre homes i dones.

La reforma laboral, encara ha posat més pals a les rodes en l’àmbit del mercat de treball, i la conciliació comença a ser impossible. Ara quan es parla de canviar els temps es parla des d’una perspectiva igualitarista, sense pensar en les desigualtats existents i això fa poc útils les propostes que es llencen.

Parlar de conciliació, una conciliació lligada a una inexistent coresponsabilitat, de forma general,sense parlar d’accions positives que permetin superar les desigualtats es parlar de polítiques d’aparador que mantindran privilegis i aprofundiran, encara més,  les desigualtats.

Deia el cantant que calia aprendre a nedar per no ofegar-se perquè els temps estaven canviant. Les dones fa segles vam aprendre a nedar, i seguim fent-ho, de vegades el corrent és més fort i , de vegades, ens toca fer-ho contra corrent, com ara, en què la marxa enrere de les polítiques de dones ha fet que hi hagi una única perspectiva predominant, pensament únic, gènere únic.

Somriure i treballar

La imatge de les dones s’ha construït segons el cànon patriarcal, adequat al paper social secundari  en què se’ns vol i al rol que se’ns atribueix. Tot i així, sempre s’havia reconegut el valor afegit de les dones al treball pel que fa a l’empatia i el treball en equip, malgrat això el sostre de vidre segueix sent un impediment per  a la promoció professional.

La Universitat de Munich, la  TUM (Germany’s Technische Universitat Munchen), ha elaborat un curiós estudi on al ja conegut sostre de vidre s’afegeix un altre impediment: si ets feliç i riallera la teva promoció a llocs de direcció no serà possible!

Segons un estudi elaborat per economistes de la TUM la felicitat pot afectar negativament les dones per avançar professionalment donat que es requereix una altra tipologia per exercir llocs de direcció: asertivitat, dominació i duresa són els valors que les empreses demanen a les dones que han d’exercir llocs de direcció.

Així, si les dones tenim perfil de negociació i empatia, virtuts que qualsevol directiu considera fonamentals, actualment tenen més dificultats per a la promoció professional, donat que el seu lideratge pot ser posat en dubte per les persones al seu càrrec. Així l’agressivitat i l’orgull, són “virtuts” del patró patriarcal per al lideratge social i laboral que les dones hem d’observar de forma estricta si volem tenir un futur professional amb reconeixement per la nostra tasca, coneixements i aptituds… el sostre de vidre cada vegada més blindat!

Sobre el futur i les pensions

Hi ha persones que afirmen que les desigualtats entre homes i dones s’han superat i que la crisi afecta tothom per igual. Els diferents informes elaborats des de la Fundació Maria Aurèlia Capmany demostren que no és així, ho diem amb humilitat, però amb convicció.

Les desigualtats en l’àmbit laboral són grans. Les polítiques de dones van fer aportacions innovadores i importants, però el no compliment de les lleis i directrius que les promocionen han acabat amb el camí cap a un major equilibri. El canvi cap a la societat informacional i, per tant, una transició cap a un canvi de l’organització laboral tampoc ha estat una oportunitat per a les dones. Les bretxes es van ampliant… i tot té les seves conseqüències.

La comissió Europea publica avui un informe en el que es recull que, en el marc de la UE,  les dones reben fins a un 39% menys que els homes en les pensions. Així, la bretxa salarial existent va aprofundint les desigualtats però en arribar a la jubilació aquesta diferència negativa incideix de forma clara sobre els dones. Entre els diferents països les diferències són evidents i la mitjana és d’un 16’2% menys de retribució en les pensions per a les dones. Per  a l’estudi es parteix de dades del 2010 i, ara, som en ple debat sobre la reforma de pensions.

Si a les propostes que hi ha sobre la taula en la possible reforma ja es preveu una injustícia de forma general, en el cas de les dones, les desigualtat de partida aprofundiran de forma clara en la qualitat de vida de les dones grans, i del seu entorn, i aprofundiran encara més les desigualtats.

Fa anys que la fotografia de la pobresa té un perfil: dona, gran i amb càrregues familiars, si es segueix aprofundint en les desigualtats aquest perfil serà el de l’extrema pobresa i, a més, repercutirà negativament, de forma clara i directa, sobre tota la societat donat que el 52% de la població és femenina i el treball invisible de cura i atenció de les persones està en mans de les dones en un percentatge altíssim. Sinó es posen en marxa polítiques reals que avancin cap a la igualtat d’oportunitats, es fa complir la legislació vigent (sempre i quan no hi hagi reformes que minvin els drets) i es mantenen els serveis públics que afavoreixen l’estat del benestar  (ja retallat en els darrers anys de forma brutal), el futur que espera les dones no és gaire afalagador i, de rebot, el de tota la societat.

Seguim amb els tallers escolars

Els tallers escolars que la Fundació ofereix sobre la vida, obra i memòria de Maria Aurèlia Capmany segueixen el seu camí.

Ara a Sant Boi, en el marc del XX aniversari de la Biblioteca Maria Aurèlia Capmany estem oferint aquests tallers a les escoles del barri de Ciutat Cooperativa, al cicle superior. Una experiència enriquidora i que obre les portes a conèixer qui va ser Maria Aurèlia als i les alumnes que acaben la primària enguany.

Conèixer la vida, el context social i polític, l’obra i el pensament de Maria Aurèlia des d’una perspectiva general i tot construint la seva història de forma participada obre l’interès de l’alumnat per la nostra autora de referència

Dolores Juliano

El 12 de març vam tenir una trobada i conversa agradable amb Dolores Juliano, en el marc dels nostres dinars-tertúlia. Dolores Juliano Corregido és antropòloga social i Creu de Sant Jordi 2010. Ens va parlar sobre “Dones, treballs i ciutadania

El treball de les dones és un treball poc considerat … o considerat natural

En gairebé totes les societats hi ha treballs considerats femenins i treballs que s’assignen als homes. Això en si no seria discriminatori (seria una forma d’especialització) sinó fos perquè la feina de les dones es desvalora i es considera menys important, fins al punt que l’hi sol catalogar com “no treball”.

Per exemple en les anàlisis de la població treballadora es considera “inactiva” a la població jubilada i incapacitada, als estudiants i a les dones que es dediquen a “les seves tasques”. Això podria resultar sorprenent si tenim en compte que el treball domèstic i de cura és absolutament necessari per a la supervivència de cada grup humà, i és a més una tasca que, comptabilitzada en nombre d’hores, ocupa més que el conjunt d’hores de treball assalariat que realitzen en conjunt homes i dones.

Per amagar aquesta tasca socialment necessària i negar-li reconeixement es recorre a la ardit de considerar-la “natural” dir biologitzar-la com si fos una cosa instintiva, quan és una tasca assignada i subjecta a esforç i aprenentatge.

El valor del treball és un debat en el qual les dones hem estat excloses

L’economia, passada pel sedàs de la visió masculina del món, té grans dificultats per reconèixer el treball femení no retribuït, el que al no implicar moviments de recursos queda fora de la comptabilització. Ha estat necessària la irrupció de l’economia feminista, per què es comenci a treballar seriosament en la quantificació i valoració del treball tradicionalment assignat a les dones. Entre nosaltres mereixen destacar-se els noms de Cristina Carrasco, Lourdes Benerías i Sandra Ezquerra entre d’altres que han anat aportant investigació en aquest sentit. Però no és només un problema de la forma de comptabilitzar, ja que tampoc es reconeix la condició de treball a una activitat femenina pagada, com seria el cas del treball sexual. És un tema d’ideologia. Quan un treball és femení no es valora, si passa a mans masculines adquireix prestigi (per exemple perruqueria, alta costura, xefs de cuina) al revés si una tasca feta abans per homes es feminitza, es desvalora (carrera judicial, biblioteconomia), fins i tot es dóna el cas de tasques femenines tradicionals com la curació o l’ensenyament, que es van valoritzar quan van ser usurpades pels homes (al preu de cremar milers de bruixes) per tornar a desvaloritzar quan les dones les hem recuperat irrompent massivament en elles (magisteri o infermeria)

L’especialització del mercat de treball i els treballs no qualificats, un valor i una organització impulsada pel taylorisme, són la base de la nostra exclusió del mercat?

La idea que el treball de les dones seria reconegut quan fos pagat és una vella proposta del marxisme, a la qual van adherir alguns sectors de la primera onada del feminisme. En realitat, si no canvia la conceptualització dels treballs domèstics i de cures, i no s’aconsegueix un repartiment adequat dels mateixos entre homes i dones, el treball assalariat pot esdevenir una càrrega més, que obligui les dones a una interminable doble jornada laboral.

L’Estatut  de Catalunya fa un reconeixement del valor del treball, legislativament creus que és per on hem d’avançar?

Les lleis donen un marc de legitimitat a les accions i permeten avançar. Crec que és important donar les batalles legals i cuidar que la legislació sigui progressista, però les lleis per si soles no poden canviar concepcions tan arrelades com la creença que les dones són les dispensadores naturals d’atenció i cura. La nostra societat funciona d’acord a un model en què les dones passen de ser cuidades en la seva infància a transformar-se en cuidadores en arribar a l’edat adulta, mentre que els homes es mantenen indefinidament en un paper de fills necessitats de cures, sigui quina sigui la edat. Passen de rebre les cures de la seva mare als de la seva companya. Canviar aquests models porta temps i esforç, implica fonamentalment canviar el model de masculinitat. Nosaltres portem més de cent anys discutint la feminitat, els homes amb prou feines han començat amb la seva tasca.

Milagros Rivera

El passat  29 de gener vam portar a terme un nou dinar tertúlia. Ens va acompanyar Milagros Rivera, catedràtica d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i Directora del Centre de Recerca de Dones Duoda.

El sentit del treball més enllà de les condicions

Ens dius que no té sentit separar el temps de vida i el temps de treball

Les dones tenim una sola vida. No sé els homes, que van inventar segurament això de la doble vida … Separar el temps de vida del de treball, i no només el temps sinó l’atenció, l’amor / productivitat, el plaer de viure coses, és una font segura d’alienació i de desordre simbòlic.

Afirmes que el treball productiu està fet a mida de l’home i que la relació entre les dones i els treballs és decisiva per entendre la crisi

Ho vam veure molt clar en el feminisme, i no només el treball productiu sinó també en  la política dels partits, que, per cert, van néixer en contra dels salons de les Precioses, que eren mixtes i de mediació femenina. Els horaris de treball ho deixen clar, com els horaris de les reunions polítiques i sindicals de llavors (inacabables, a veure qui aguantava més, a la nit, sense límit… Una saviesa que sol ser femenina és l’encert de saber aturar-se a temps. Quant a dones i crisi, ara que la necessitat es revela sense pudor, deixant-ho tot al descobert, les decisions de les dones sobre el seu treball productiu són decisives perquè aquest deixi d’estar fet a la mida del cos d’home.  Jo les observo deixant de banda la mirada antiga, que ja ha donat molt de si, potser tot el que podia donar de si. La reinvenció de la maternitat és cada vegada per més noies al voltant del món (minoria, sí, però interclassista) que estem veient últimament  és clau. La casa està en la història, no és la que era, havent acabat el patriarcat, que vol dir havent fet allò de “treu el poder del teu llit i diverteix-te”. La revolució podria estar venint d’aquí, de la casa, de l’autoritat femenina i materna.

Vivim les dones una contradicció entre el que vivim i el que aportem al mercat de treball?

Jo visc aquesta contradicció:  fins fa poc (posem, l’any 2000, quan vaig poder crear l’assignatura “La diferència sexual en la història”) no he pogut explicar a classe una història que veritablement em signifiqués,  signifiqués la meva experiència. És una contradicció tremenda.

Cal parlar de sentit més que no pas d’horaris? Tu ens parles del “doble si”

El parlar de sentit arrossegarà en si els horaris, precisament el seu sentit, no a l’inrevés. El “doble sí” va per aquí perquè et deixa triar el temps dedicat a cada cosa en cada ocasió. No hi ha llibertat sense temps, sense triar l’ús del temps.

En quin gènere vius?

Avui, 8 de març, totes i tots parlarem de les dones, de la nostra situació social, laboral, econòmica, política… la majoria ho farem a favor dels drets que s’haurien de gaudir de forma plena, en contra de les retallades d’aquests drets, en contra de qui permet la violència i del qui l’exerceix i d’aquells que no despleguen les lleis i les polítiques que corresponen per a prevenir-la i actuar.

Molts, moltes, la majoria parlarem i la majoria parlarem a favor… però també hi haurà persones i mitjans de comunicació que consideraran que ja n’hi ha prou d’aquest color, que les dones tenim massa poder i el que cal és tallar d’arrel l’expansió de les idees del feminisme… seria per riure sinó fés plorar.

I hi haurà la minoria (?) silenciosa, la que calla i atorga gairebé sempre i que, malgrat anar perdent drets segueix pensant que les coses tenen un objectiu i que el bé general (encara que sigui patriarcal, capitalista, heterodox i homogeni) i callarà o ignorarà com cada dia.

Dissabte serà 9 de març, poder quedarà alguna ressaca, poder la ressaca durarà alguns dies però tornarem a escriure, durant 364 dies l’any, la crònica de les invisibles. Fem que cada dia sigui 8 de març, però no per ignorar el què passa, sinó per mostrar la nostra crítica a les diferents situacions discriminatòries i vexatòries que quotidianament vivim les dones, per reivindicar una nova societat més justa, diversa i lliure en la que el món de les dones, el simbòlic i el real ens faci realment iguals en drets tot respectant la diferència sexual.

WordPress Themes
Outreach WordPress Theme by StudioPress