FMAC en TVE de Catalunya “Para todos la 2″

Aida Ruiz, directora de FMAC,  demà dimecres 19 de febrer de 2014,  a les 12 h.,

en el debat del programa de la 2 de TVE a Catalunya “Para todos la 2”.

La conciliació de la contrareforma

La reforma laboral propiciava que les mesures sobre conciliació de la vida laboral, familiar i personal fessin un pas enrere important, tal com hem anat desgranant en alguns informes i blocades anteriors.

Ara, la subcomissió del congrés dels diputats sobre conciliació ha elaborat un informe on això s’evidencia, de nou. En aquest informe, en el que s’ha treballat 9 mesos, es constaten tota una sèrie de divergències horàries entre la vida laboral i la resta.

Temes com la flexibilitat de la jornada en mans de l’empresa,  la manca d’antelació en els canvis horaris laborals, l’aplicació del conveni sectorial front al d’empresa en matèria de conciliació, jornada i salari… a més els horaris laborals i escolars han anat augmentant la seva divergència amb l’aplicació de la jornada contínua, així com la desaparició de serveis importants per a la conciliació i la manca d’aplicació efectiva dels plans d’Igualtat a les empreses entre d’altres qüestions.

Una de les conclusions de l’informe és que la reforma no ha afavorit la conciliació i que cal un seguiment més acurat així com la necessitat de què els convenis col·lectius recullin mesures per a la conciliació.

La subcomissió ha fet un gran treball d’anàlisi i propostes sobre els horaris, no només laborals, també televisius, escolars, comercials… cal que a tot plegat s’apliqui una perspectiva de gènere, una perspectiva necessària per tal que els horaris no siguin, també un cop més, un greuge comparatiu per a les dones.

 

Dejuni solidari pel dret a una renda garantida

Aquest cap de setmana, algunes persones membres de la Comissió Promotora de la ILP per una Renda Garantida Ciutadana (RGC)han portat a terme un dejuni solidari a la plaça Catalunya, a Barcelona.

 Aquest dejuni marca el retorn amb força de la iniciativa, un retorn al curs polític, tot i que la comissió no ha fet vacances i ha seguit recollint signatures. Actualment es comptabilitzen més de 40.000 signatures però cal recollir-ne moltes més per demostrar que el poble de Catalunya vol viure amb dignitat i té propostes per a fer-ho.

Les 48 hores de dejuni volien donar a conèixer, encara més, la iniciativa, seguir amb la recollida de signatures i denunciar la situació social i econòmica dels i les joves, la gent gran i les persones a l’atur, persones que no troben sortides laborals, es queden sense feina, sense recursos, mentre veuen com minven les prestacions socials i les pensions.

 La ILP per una Renda Garantida Ciutadana és una proposta alternativa que fa possible una societat més justa. Una proposta per rescatar les persones i no les entitats financeres. Una proposta de reconstrucció social front la retallada de drets.

 La RGC augmentaria la independència econòmica i, per tant, la capacitat de negociació. Les dones hem arribat a assolir algun nivell però no suficient, que ens doti d’ambdues coses. La bretxa salarial, la doble jornada, l’atur femení, la precarietat… són elements que ens fan veure la necessitar d’una RGC, per a tothom.

11S. Cap al futur

 

Catalunya es planteja aquest  11 de setembre reptes de mobilització importants. Reptes que responen a reivindicacions socials i nacionals, un binomi necessari per a pensar el futur.

Cal que en aquest futur que es reivindica no es deixi de banda la situació actual de moltes persones que pateixen les conseqüències d’una, ja llarga, crisi econòmica i unes retallades econòmiques i de drets socials que han posat l’Estat Català del Benestar contra les cordes.

El curs escolar comença amb menys mestres i més alumnat. L’atur ja frega el 25% i el de llarga durada representa més de la meitat (58’4%) del total. Les dones segueixen sent les que més pateixen les retallades essent les estrategues de la supervivència quotidiana. Hi ha un alt percentatge d’ infants mal nodrits (al marge de les polèmiques) degut a la mala alimentació, durant el 2013, a Catalunya, s’han produït  25.422 desnonaments… una situació que no sembla millorar.

El repte nacional en la mobilització popular és central aquest 11 de setembre i el benestar social necessari una reivindicació de futur, i de present, del tot imprescindible.

RCR (Retorn, Consens, Reformes)

La majoria de la població que té un lloc de treball (tenint en compte que Catalunya ja té una taxa d’atur de prop del 25 %)ha retornat ja al seu lloc. El retorn ve acompanyat d’una onada de propostes i notícies que ja ens temíem durant els mesos estivals: més sobre Bárcenas,  proposta de reforma de les pensions, un 36’4% de persones inscrites a l’atur que no cobren cap tipus de prestació… poques bones notícies. Malgrat que hi havia qui augurava una certa millora de l’economia.

Cert és que,d’algunes passes enrere que s’havien fet, s’ han tingut tímides, però importants, victòries: sentència favorable a la recuperació de la paga de Nadal del personal funcionari, acord de TV3, la sentència del Tribunal Suprem per tal de restablir la obligatorietat de protecció sota el règim de la Seguretat social de becaris i becàries… però tot i ser bones notícies no es poden recuperar els drets que teníem treballadores i treballadors en un marc diferent de relacions laborals i amb un estat del benestar incipient però avançant, dos fets que, de forma incontestable, ja no es donen.

Així, mentre hi ha qui busca consens per a les reformes, seguim patint les conseqüències de les retallades socials i econòmiques: deslocalitzacions de plantilla, nous ERO’s, la destrucció d’ocupació a Catalunya és d’un 17% (segons informe d’UGT Catalunya), anuncis d’externalització als serveis sanitaris públics… tot plegat males notícies conseqüència de males polítiques de “reforma”.

El retorn es preveu calent en dos àmbits: a nivell nacional l’11 de setembre es preveu una gran mobilització, la via Catalana, que posa l’estat contra la paret; a nivell social, la situació ja és insostenible i calen respostes que siguin sol·lucions reals i polítiques que no suposin un seguidisme a cegues del que diu la Unió Europea i les grans trusts econòmics, cal posar les persones al centre i recuperar els drets socials i econòmics manllevats. Un robatori que patim tots, però on totes perdem en drets, qualitat de vida i benestar de forma molt més alarmant, donat que la reforma és, sobretot, ideològica i de gènere.

Seguir canviant el món

Maria Aurèlia Capmany, la ciutadana, l’ escriptora, la feminista, la intel·lectual de referència, la militant de tantes i tantes causes que dóna nom a la nostra fundació  va dir:

Si volem canviar realment la situació de la dona en la societat en què vivim, hem de canviar la societat i no ho aconseguirem si no és canviant la mentalitat de tots i cadascun dels éssers humans

Aquesta convicció és una de les fundacionals del nostre projecte, un projecte que fa 18 anys està en marxa i segueix amb el mateix convenciment.  E l centre dels nostres treballs, igual que per la Maria Aurèlia, són les dones i la lluita per una igualtat real d’oportunitats, pel dret a ser i viure amb dignitat des del reconeixement de  la diferència.

Aquest compromís és un compromís militant, titànic per a una sola persona, però possible des del projecte col·lectiu. La Fundació Maria Aurèlia Capmany viu, com totes les organitzacions civils sense ànim de lucre, moments difícils: retallades en polítiques de dones, manca d’ anàlisi des de la perspectiva de gènere, manca de plans d’igualtat a les empreses, empitjorament i precarització de les condicions de les dones en el mercat laboral, així com l’expulsió del mateix… són realitats quotidianes,  la creu social de la moneda amb la que ens trobem cada dia.

Com cada any, el patronat de la Fundació es reunirà per analitzar la situació, i millorar els recursos per aconseguir els objectius fundacionals. El treball de molta gent s’aboca, les idees donades de forma desinteressada s’apliquen, el treball voluntari pren cos, reconeixement i força.  Les nostres propostes i anàlisis busquen seguir canviant el món, fer un món en el que les dones, els homes i totes les persones que hi vivim sigui just i no discrimini per raó de gènere (ni per cap altra raó). La nostra feina quotidiana és aquesta i el guiatge de la Maria Aurèlia, sempre actual, és fort.

Comunicadores invisibles

En un moment en què la comunicació és un element central de les nostres vides segueixen quedant invisibles aspectes lligats a les persones. Les xarxes socials, la comunicació digital, audiovisual, escrita… és fonamental i ràpida, molt ràpida, i això ha provocat canvis en l’organització del treball que han seguit partint de l’organització social del patriarcat i, alhora, han agreujat les condicions de treball de comunicadores i comunicadors.

En aquest sentit, els diferents ERO a mitjans de comunicació diversos, públics i privats, les amenaces de retallades i acomiadaments, la precarització dels salaris i el lloc de treball, la reforma laboral que afecta a tots els col·lectius de treballadores i treballadors … ha portat a situacions d’alta precarietat a les treballadores i treballadors de la comunicació.

De forma especial a les periodistes i comunicadores que segueixen patint els efectes de la discriminació de gènere: la bretxa digital, la bretxa salarial, el rol social atribuït a les dones, la manca de mesures reals de conciliació, són alguns exemples de la doble càrrega que les comunicadores i periodistes suporten en el camí de la precarització del lloc de treball en l’àmbit de la comunicació.

Aquest proper dimecres dia 3 la Fundació Maria Aurèlia Capmany, en col·laboració amb la Xarxa Internacional de Periodistes i Comunicadores hem organitzat una taula rodona per al de debatir aquesta qüestió i poder establir estratègies per superar-la.

L’acte serà el dimecres dia 3, a les 19 hores al col·legi de Periodistes de Catalunya. Exercirà de moderadora Elvira Altés, experta en comunicació i gènere i participaran representants de: Dones en Xarxa, Associació de Dones Periodistes de Catalunya i el Sindicat de Periodistes, a més de les entitats organitzadores.

Us convidem a participar en un debat que també és cabdal en les nostres vides: les comunicadores precaritzades en l’era global.

Acabar amb la pandèmia

La violència contra les dones està considerada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un greu problema de salut pública de proporcions epidèmiques. Segons un informe publicat, el 35% de les dones del món pateixen, o han patit, algun tipus de violència.

L’informe elaborat titulat “Estimacions mundials i regionals de la violència contra la dona: prevalença i efectes de la violència conjugal i de la violència sexual no conjugal en la salut” és el primer estudi amb dades d’arreu del món i que estableix la prevalença de la violència masclista.

El compromís dels governs ha de mostrar-se de forma contundent amb lleis contra la violència masclista i el compliment de les mateixes. La societat ha de mostrar la seva aposta per eradicar aquest tipus de violència que pren importància de pandèmia mundial i que ataca la vida, els drets i el benestar de les dones i el seu entorn. Cal sensibilitzar i actuar contra aquesta pandèmia de forma urgent i acabar amb situacions que la tolerin.

L’informe  de la OMS detalla “l’impacte de la violència sobre la salut física i mental de dones i nenes. Aquest impacte pot anar des d’ossos trencats fins a complicacions vinculades a embarassos, problemes mentals i un deteriorament en el funcionament social”. Així cal informar, prevenir, atendre, posar recursos i actuar en situacions de violència masclista, una violència, com demostra l’informe, molt més habitual del que sembla.

Les dades pròximes també ens ho demostren. Segons l’Institut Català de les Dones el 2012 van morir 12 dones a Catalunya, però al 2013 ja sumem 3, a l’Estat espanyol ja en són 31 (i 57, durant el 2012). Més dades: segons l’ Institut Europeu d’Estudis en Prevenció, una de cada deu turistes entre 16 i 35 anys són víctimes d’assetjament sexual.

A casa, al carrer, al lloc de treball… les dones poden patir violència sexual, física i/o psicològica arreu i per part de persones conegudes i/o desconegudes. Si afegim a aquest fet, ja de per si molt preocupant, les dades que, de forma sistemàtica, ha analitzat i presenta l’OMS les conclusions són clares: cal un compromís polític i social per acabar amb la pandèmia, aplicant les lleis existents, desenvolupant recursos i prevenint les situacions de violència. Afirmar que la violència afecta a un 35% de la meitat de la població és, o hauria de ser, un motor per a posar al centre les polítiques per eradicar-la.

Sobre el futur i les pensions

Hi ha persones que afirmen que les desigualtats entre homes i dones s’han superat i que la crisi afecta tothom per igual. Els diferents informes elaborats des de la Fundació Maria Aurèlia Capmany demostren que no és així, ho diem amb humilitat, però amb convicció.

Les desigualtats en l’àmbit laboral són grans. Les polítiques de dones van fer aportacions innovadores i importants, però el no compliment de les lleis i directrius que les promocionen han acabat amb el camí cap a un major equilibri. El canvi cap a la societat informacional i, per tant, una transició cap a un canvi de l’organització laboral tampoc ha estat una oportunitat per a les dones. Les bretxes es van ampliant… i tot té les seves conseqüències.

La comissió Europea publica avui un informe en el que es recull que, en el marc de la UE,  les dones reben fins a un 39% menys que els homes en les pensions. Així, la bretxa salarial existent va aprofundint les desigualtats però en arribar a la jubilació aquesta diferència negativa incideix de forma clara sobre els dones. Entre els diferents països les diferències són evidents i la mitjana és d’un 16’2% menys de retribució en les pensions per a les dones. Per  a l’estudi es parteix de dades del 2010 i, ara, som en ple debat sobre la reforma de pensions.

Si a les propostes que hi ha sobre la taula en la possible reforma ja es preveu una injustícia de forma general, en el cas de les dones, les desigualtat de partida aprofundiran de forma clara en la qualitat de vida de les dones grans, i del seu entorn, i aprofundiran encara més les desigualtats.

Fa anys que la fotografia de la pobresa té un perfil: dona, gran i amb càrregues familiars, si es segueix aprofundint en les desigualtats aquest perfil serà el de l’extrema pobresa i, a més, repercutirà negativament, de forma clara i directa, sobre tota la societat donat que el 52% de la població és femenina i el treball invisible de cura i atenció de les persones està en mans de les dones en un percentatge altíssim. Sinó es posen en marxa polítiques reals que avancin cap a la igualtat d’oportunitats, es fa complir la legislació vigent (sempre i quan no hi hagi reformes que minvin els drets) i es mantenen els serveis públics que afavoreixen l’estat del benestar  (ja retallat en els darrers anys de forma brutal), el futur que espera les dones no és gaire afalagador i, de rebot, el de tota la societat.

Cohesió social en temps de crisi

Sota aquest títol, el passat 10 de maig el Consell Econòmic i Social de Barcelona va portar a terme unes jornades de debat i reflexió. Les diferents entitats a l’entorn de la Taula del Tercer Sector Social així com les entitats d’economia social van reflexionar sobre el paper diferent però coincident que tenien ambdós sectors.

L’economia social és un moviment arrelat i, alhora, jove i creatiu, el tercer sector beu de les mateixes fonts amb una organització i resposta diferents. Ja fa temps que es planteja la necessitat de fer un camí conjunt en molts aspectes i enriquir-se mútuament, tenint en compte que cal una gran professionalització, encara, en molts àmbits i que l’avenç en la professionalització genera demandes econòmiques. Tanmateix l’economia social, el tercer sector i el sector no lucratiu ofereixen serveis necessaris que, ara per ara, les administracions retallen.

Partim de la base de serveis necessaris i d’una economia solidària amb grans beneficis socials i que, alhora, és una part important del PIB del país. En canvi, la reflexió comuna i consensuada, és la necessitat de visibilitzar socialment aquesta aportació social i econòmica, perquè la construcció social i la reconstrucció de l’Estat del Benestar, passen pel reconeixement de les aportacions ciutadanes i, en especial, de les entitats que fan un treball social constant, professional, entregat i compromès.

Aquest compromís social és no només necessari per a la cohesió social -amb crisi i sense- sinó del tot imprescindible. El nostre estat del benestar es basa també en allò que aporta la societat civil organitzada, de forma professional o voluntària, i cal sumar esforços. Ara les entitats estan fent aportacions importants i veuen com es retallen subvencions i es retarden pagaments i això posa en perill la pervivència del sector i, també, la precarització de la vida de moltes de les persones que hi treballen i són a l’entorn. El compromís social de les entitats es manté, les activitats també però l’ofec econòmic està afectant de prop. S’està demostrant que el treball de les entitats és del tot necessari, ens estem adaptant als nous temps, estem funcionant en xarxa i seguim amb la solidaritat ciutadana com a centre però cal que aquest compromís tingui un retorn que permeti que el sector pugui sobreviure. El tercer sector, com deia un dels ponents a la jornada, no s’entén sense un primer sector, l’administració, fort i compromès i sense un segon sector, el privat, en marxa i complicitat.

 

WordPress Blog
Outreach WordPress Theme by StudioPress