Hi havia una vegada…

En un país no molt llunyà es vivien realitats paral•leles: gent que es moria de fam, gent que anava perdent tot el que tenia i gent que s’enriquia amb la pobresa de la resta. Era un país poc reconegut, que feia grans esforços per sortir endavant però perdia el que produïa en tributs que pagava a altres. Era un país inacabat, el seu estat del benestar, tot just encetat, no era del gust de la classe dirigent, que poc a poc el dilapidava i privatitzava els serveis públics.

Era un país on la gent volia ser neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç però tenia un cor àrid, covard, vell i salvatge que no la deixava prosperar, ans al contrari la convertia en una pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Quan arribava el juny, tot i que l’himne deia que era un temps d’esperança es feia balanç i van trobar que, l’any 2012, 615.576 persones, dels seus 7 milions d’habitants, eren a l’atur i sense possibilitats. Que el 89,84% de la contractació realitzada al mes de juny havia estat temporal i només 125 nous contractes eren indefinits. que l’atur, en un any, s’havia incrementat a tots dos gèneres: l’atur femení en un 7,06% i el masculí en un 6,56%.

Tot i així aquell país es debatia entre seguir dins un marc polític (amb 4.615.269 de persones en situació de desocupació, amb 493.468 persones més en situació de desocupació respecte el mes de juny de l’any anterior) o fer un salt cap a un altre, però el cor àrid i mesell, representat per aquells que tenien interessos econòmics i no respectaven els drets socials no els ho permetia seguir el somni, escudant-se en la llei i en l’antiga saviesa.

Era un país d’Europa que no deixaven créixer, en un estat que decidia quina era la seva política econòmica i que portava al jutjat la seva política lingüística, cultural, educativa… i que malgrat el desig de felicitats les seves llars gastaven més que guanyaven, es quedaven sense respir

Uns dies, abans que la seva castigada població comencés les vacances (que es preveien dures) un mandatari llunyà va dictaminar que les drets es retallarien més, que els preus pujarien i que el seu model comercial seria intervingut, que es farien més ajustos per garantir la reducció del dèficit i possiblement es pujaria l’IVA. Les esperances de la gent del poble, de la gent del comerç, d’empresaris i empresàries, treballadores i treballadors… es van ensorrar

Amb el “hi havia una vegada” comencen els contes però ja se sap que no sempre tenen un final feliç i en la nostra realitat la cerca del happy end sembla la cerca de la flor blava del moviment romàntic. Gràcies a Salvador Espriu per haver-li manllevat frases imprescindibles per a aquest relat

About CPorta

Speak Your Mind

*
= 4 + 2

WordPress Blog
Outreach WordPress Theme by StudioPress